La reforma de l'impost de successions
El parentiu per sobre del mèrit
La continuació de les empreses de pares a fills constitueix una situació endogàmica perillosa
El parentiu per sobre del mèrit_MEDIA_2 /
Veig que el Govern de la Generalitat tira endavant una decisió que, tot i ser inclosa al programa electoral, ha encès moltes discussions: la reducció de l'impost de successions per als parents pròxims. Alguns ciutadans ho veuen amb bons ulls, sobretot els que preveuen una bona herència i encara no s'han espavilat per utilitzar qualsevol dels mètodes d'enginyeria fiscal per eludir l'impost. I també n'hi ha molts que s'indignen amb tota lògica quan veuen que es redueixen els impostos dels més rics, mentre van creixent les retallades a l'ensenyament, la sanitat, la justícia, la cultura, en capítols que afecten dramàticament el benestar de tota la col·lectivitat .
Les raons d'aquesta decisió contradiuen arguments polítics i morals de més vàlua, des de la igualtat d'oportunitats fins a la justícia social que haurien de ser inalienables a totes les polítiques. Hi ha una raó, però, que correspon només a l'estructura productiva: els hereus d'algunes petites i mitjanes empreses fetes amb l'esforç d'un grup familiar o d'un equip de col·laboradors no poden pagar l'elevat import de la successió a la mort d'un participant important, si no és desmantellant parcialment o totalment el negoci. Vist així, la supressió de l'impost seria una mesura de defensa dels comerços i de les indústries petites i mitjanes i un esforç per mantenir aquest teixit productiu.
Però aquest argument té moltes fissures. La reducció de l'import afecta només la família pròxima i no altres persones que poden haver estat més decisives en la creació de l'empresa i que poden ser més eficaces en el futur. Abans de considerar quina és la història i la realitat, ja se suposa, arbitràriament, que correspon a la família la responsabilitat futura. No es considera que els mèrits en l'experiència i el coneixement poden ser més importants que el simple lligam de parentiu. I que, per tant, aplicant l'argument de la defensa d'aquestes empreses, la reducció de l'impost de successions no s'hauria de referir a la parentela més pròxima, sinó a qui realment és indispensable en la continuïtat del negoci. És freqüent que el traspàs lògic no sigui cap a la família, sinó cap a un empleat o un equip d'empleats; gent que ha participat en el creixement del negoci. Després d'haver treballat molt bé plegats, ¿hi ha d'haver més avantatges econòmics a l'hora d'heretar per a un parent que no hi té res a veure que per als propis col·laboradors tot i no ser parents? ¿Quins drets tenen els parents per passar al davant? Els drets imposats per una societat reaccionària que fa de la família tradicional una imposició sagrada, indiscutible, estàtica i acrítica.
La imposició de la família per damunt dels mèrits i les necessitats reals comporta la insistència en un vici greu en l'estructura de la nostra classe social rica i emprenedora. Se sol dir que les grans fortunes a Catalunya segueixen un mateix procés: la primera generació es llança a l'aventura anant del camp a la ciutat, de la feina agrícola a la feina industrial. La segona fa fortuna i es posiciona entre la burgesia. La tercera passa de la burgesia menestral a la burgesia aristocratitzada, amb una fortuna en bens estables i financiables. La quarta no fa res, només gasta i sovint s'arruïna i liquida la fortuna i la família. La família catòlica i el negoci van junts, fins a l'hecatombe. Però ara hem d'afegir, encara, una cinquena generació: la que, després de la ruïna, encara li queden propietats que eren miserables però que ara poden millorar deixant-se portar per l'especulació urbanística. Del rendista aristocràtic a la corrupció democràtica amb els béns familiars. Els que se salven són els que passen de la propietat a la gestió i es modernitzen en la globalització. És a dir, els que surten de la família.
Hi ha qui ha estudiat aquest fenomen no tan freqüent en altres territoris. Ni tan sols a Madrid. Hi compta una certa tendència a la claustrofília. La continuació de les empreses passant de pares a fills és una situació endogàmica perillosa que, a més a més, tanca les portes a l'ascens d'un altre grup social més eficaç format en el treball i l'experiència. Potser sí que això explica la pèrdua de gas de la societat civil a Catalunya en mans d'aquella cinquena generació mancada de recursos i no motivada pels mèrits reals. Els autèntics emprenedors no són els que es limiten a fer de fills; són els que irrompen a l'empresa a través del treball i la innovació.
Per tant, aquesta decisió de reduir l'impost només per als parents és reaccionària des del punt de vista social, però també des del punt de vista del progrés del comerç i de la indústria. S'hauria de fer el contrari: una reducció que beneficiés més les herències cap als que seran útils que no pas cap als que s'ho troben tot fet i es gronxen en els avantatges de l'especulació. Si volem protegir la continuïtat de les empreses familiars hem de saltar-nos la família i donar pas als mèrits. Arquitecte.
