Gran trifulga al món àrab

Encara falta temps perquè tinguem les claus de la situació real a l'extensa zona que els nord-americans denominen MENA (Pròxim Orient i l'Àfrica del nord), però sí que hi ha un marc interpretatiu general. La primera dada és que els grans protagonistes són l'Iran i l'Aràbia Saudita. Els Estats Units sembla que, aquesta vegada, s'han relegat al paper de secundaris, almenys pel que fa a l'enorme ombra que projecta la fenomenal baralla entre iranians i saudites. Una altra cosa seria si consideréssim la pista addicional que indicaria que els nord-americans estan aprofitant la situació -recolzats pels aliats europeus- per desallotjar els xinesos d'alguns països africans on aquests han fet fortes inversions per aconseguir hidrocarburs: Algèria, Líbia i Egipte. Atès que la Xina i els Estats Units viuen una estranya simbiosi financera i Pequín ja ha dit, amb certa dosi d'amenaça, que els seus bancs comencen a estar saturats de dòlars -cada vegada més devaluats-, es comprendria la cautela de Washington a Líbia

-els nord-americans impulsen la intervenció i deixen que els europeus completin la feina.

Però qui s'està portant com un toro en una terrisseria és l'Aràbia Saudita. Les seves tropes van aixafar les revoltes a Bahrain, i es van annexionar de facto el petit emirat que l'Iran reivindica des de fa temps com a territori propi. Tampoc és cap secret que els saudites van aportar els diners per a les concessions socials que va fer el sultà d'Oman i que van apaivagar els contestataris. Ja se sap que l'Aràbia Saudita és darrere de Kuwait, i de Qatar, que està tenint un paper tan preeminent, des del golf Pèrsic fins a Líbia. Ara, els saudites estan apressant els Estats Units perquè actuïn contra l'Iran, de la manera que sigui, incloent-hi la militar. I saudites, no pas nord-americans, també són (entre altres) els que atien la dissidència a l'interior de Síria, que, per cert, ha començat a armar-se, com va passar a Líbia. La ferocitat saudita ha arribat al punt d'adquirir a la Xina míssils amb capacitat per al transport de vectors nuclears.

L'Iran, per descomptat, tampoc es queta quiet. Ha estat darrere de les protestes a Bahrain i s'està acostant a Egipte. També recolza i manté activament l'eix Hezbol·là-Síria. Se suposava que les revoltes populars a MENA haurien d'haver afectat l'estabilitat del règim iranià, però no ha estat així.

Mentrestant, a Israel es viuen setmanes d'ansietat. Tel Aviv va acusar els rebels libis de vendre armes capturades als arsenals de Gaddafi. Deien que Hamàs i Hezbol·là van adquirir caps de munició química que estan esperant al Sudan per entrar a la franja de Gaza. Fa un parell de setmanes, a prop de Port Sudan, un míssil israelià va rebentar un automòbil on, segons es va dir, viatjaven dos traficants d'armes implicats en l'operació. No obstant, sembla que ara Israel pot respirar una mica, perquè Hamàs i Al-Fatah han restablert relacions, i això pot pacificar la situació a Gaza. Al mateix temps, tot i que Turquia i Israel estan encara enfadadíssims per l'assalt a la Flotilla de la Llibertat, ara fa poc més d'un any, per la força els pengen, i les relacions entre els dos països s'han recompost a corre-cuita.

Davant d'aquest flux de notícies soterrades i contradictòries, no és estrany que la premsa es quedi molt sovint desbordada. Per exemple, gairebé no ha transcendit que el Govern alemany, que s'ha mostrat inassequible als suposadament incontrovertibles arguments de l'intervencionisme humanitari, ha estat negociant pel seu compte a Trípoli. Per tant, sembla haver forjat un elàstic front germànico-turco-israelià per buscar una sortida diplomàtica a Líbia, totalment diferent de la implicació unilateral que estan portant a terme britànics, francesos i italians. La veritat és que a Líbia cadascú està fent allò que li sembla més bé, i la imatge d'unitat de la comunitat internacional, d'acord amb la resolució 1973 del Consell de Seguretat, ara mateix és pura matèria de fe. En aquests moments, el doble, triple o quàdruple tracte funciona a tot drap. Per aquesta banda, també és comprensible que l'Administració d'Obama hagi volgut sortir del mig, almenys de moment, perquè la situació s'ha tornat difícil de controlar.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

No S'HA DE PERDRE de vista que Líbia és una peça més d'un extens entramat per al qual les potències occidentals no tenen una solució política a oferir, i resulta impensable considerar la possibilitat d'intervencions militars a tot el MENA durant un temps indeterminat. Tot el bastiment argumental que s'ha construït a Europa per guerrejar a Líbia s'haurà de reformar, perquè al cap d'un mes i una mica més que s'aprovés al Consell de Seguretat no es repetirà a Síria ni al Iemen, malgrat que també en aquests països es dóna una situació de R2P, o Responsability to Protection, que és com està de moda denominar ara el gastat argument de la ingerència humanitària. I és que les poblacions d'aquells països no tenen petroli amb què poder pagar la seva protecció.

Professor de la UAB.