De lleis i ciutadans

Les ciutats les fan els homes i els homes les habiten, però ¿qui determina la convivència? Segur que les lleis promulgades pels homes, encara que no sigui del tot segur que això hagi de ser cert. Hi ha moments en la història de les ciutats i de la convivència que hi ha hagut en elles en què les lleis esdevenen inútils i només una adequada conjunció d'homes i lleis genera aquest benestar que tampoc és segur que, fins i tot buscant-lo sempre, sempre s'hagi de trobar.

Acabo de tornar de Sant Peters-burg i la ciutat és la de sempre. No obstant, després d'uns quants anys sense visitar-la, s'ofereix ara alegre i diàfana com no ho havia fet mai. Els seus habitants caminen d'una altra manera, s'encreuen entre ells al transitar pels carrers d'una manera polar a la de fa uns quants anys, mentre la neu, bruta per la contaminació de tot l'hivern, encara apareix en munts semiocults a les obagues de parcs, carrers i jardins. La crisi actual no hi té res a veure, i aquells a qui consultes sobre els seus efectes és possible que ni tan sols recordin la que van patir quan es va iniciar la perestroika.

La 'perestroika'. Hi penses, la recordes i acabes acceptant que el que va fer Gorbatxov va ser acceptar la fallada generalitzat del sistema, redactar-ne l'esquela i decretar-ne les exèquies procurant salvar els mobles. Al cap de 70 anys, aquella revolució i aquell sistema generador de lleis que van servir per edificar la segona gran potència mundial s'havien ensorrat. S'havien col·lapsat, ja no servien per a res. Mentrestant, a l'altre extrem, si no del món sí de les coses, altres lleis i una altra concepció de com s'han de relacionar les persones -i els que d'entre elles s'encarreguen de governar la societat que totes formen- seguia construint l'altra gran potència en què viure es va convertir en un privilegi envejable. De moment continua sent-ho. Però el que es pot denominar capitalisme financer, reclamador constant i insolent de lleis que el protegeixin, ha entrat en una crisi -equiparable a la patida a l'antiga Unió Soviètica- que sembla no tenir fi malgrat els elements correctors establerts amb els quals es pretén allargar la seva vida. ¿És així?

Mentre el món transitava des d'aquella crisi a aquesta, altres sistemes han introduït elements correctors en les seves maneres de relació entre la gent i les coses, entre la gent i els productes que regulen els seus mercats, i entre les maneres de producció i el repartiment dels beneficis, de manera que la Xina resultant de la Llarga Marxa encapçalada per Mao Zedong s'ha convertit en un altre gran imperi capaç de subvencionar, emparar, protegir i fins i tot gestionar la vida dels sistemes que abans combatia i avui regula.

De tot això es podria col·legir que és la condició humana la que ho decideix tot, però és més que probable que, amb independència del respecte -que considerem necessari i exigible- a les llibertats individuals i col·lectives, als drets humans i a la dignitat de les persones, siguin les lleis, aquelles que regulen les nostres relacions i les que encarrilen les dels diferents poders públics a fi que es controlin mútuament, les que marquin la pauta i generin el benestar perseguit assegurant-lo, al mateix temps que estableixen la pau i confirmen la convivència. Cosa que vol dir que les lleis han d'atendre les necessitats reals de les societats que regulen. Només així funcionen les societats.

La nostra Constitució i el conjunt de lleis que en deriven han estat de gran utilitat en les dècades transcorregudes des que es van promulgar. Simplificant-ho molt, han servit perquè els grans poders fàctics de llavors, de farà aviat mig segle, l'Església, l'Exèrcit i la banca, hagin mantingut la seva influència, necessària i legítima, però perdut la seva antiga condició, en el cas dels dos primers, mentre que la gran banca resultant de la sistemàtica recerca de la reducció de bancs que hi ha hagut des d'aleshores ha vist incrementada l'antiga condició per compartir-la ara amb la dels grans mitjans de comunicació massiva i amb una classe política que s'ha convertit en una casta i adquirit una condició de poder fàctic que està a punt d'aconseguir compartir amb el poder judicial.

Es fan, doncs, necessàries altres lleis. Un altre gran marc legal que permeti reduir i controlar l'enorme poder acumulat pels nous poders fàctics si és que no volem que el sistema s'esquerdi com, amb independència de les llibertats aconseguides o reprimides, ha passat a l'altre costat del que abans se'n deia teló d'acer i tot s'ensorri.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

JA Fa bastants mesos s'escrivia aquí que el que patíem, a més d'una crisi econòmica, era l'enorme crisi de valors que l'havia determinat. La societat sobreviu, d'una manera o una altra, sota qualsevol sistema sempre que les lleis s'adeqüin a les seves necessitats. És així de simple i és així de dur. L'URSS va ser possible gràcies a la Rússia dels tsars, d'igual manera que Chávez no s'explica sense la corrupció del sistema de partits que va fer de Veneçuela un paradís. I no hem d'oblidar que l'Alemanya nazi va començar a ser-ho a les urnes democràtiques, sí, però enmig d'una crisi econòmica que va causar temor a les classes mitjanes que van veure minvats els objectius aconseguits, la seguretat ciutadana amenaçada i en crisi galopant el sistema de valors que havia servit per arribar-hi. ¿Es va assemblant en alguna cosa la nostra situació a les que es recorden i assenyalen? Convindria reflexionar-hi.

Escriptor.