Una característica del món d'avui
La passió de l'esport
Els jocs d'equip permeten canalitzar les emocions dels pobles i els sentiments col·lectius
La passió de lesport_MEDIA_3 /
Els humans necessitem reptes, desafiar els altres, la tensió del risc de competir, el plaer de guanyar, l'esperança de la revenja si s'ha perdut, la satisfacció de projectar-se sobre els que s'ha vençut perquè s'ha demostrat que s'és superior malgrat que sigui de manera transitòria perquè les victòries són efímeres.
Els anglesos inventen al segle XIX l'esport d'equip com a activitat en què es pot, de manera pactada, competir i guanyar o perdre, és a dir jugar, en un marc de regles fixes en què un àrbitre resol els conflictes entre els que juguen. Les bases són sempre similars: espai físic delimitat i victòria lligada a superar l'adversari d'acord amb el temps, l'espai i les vegades que s'aconsegueix una fita. Hi ha esports que es practiquen a la naturalesa, com el muntanyisme, en què aquestes característiques estan més desdibuixades i el triomf està lligat a la superació personal, més que a la competència directa amb el contrari.
El joc d'equip permet canalitzar les emocions dels pobles o grups que aquests representen i com a tals són útils per vehicular passions, sentiments i il·lusions col·lectives. És coneguda la utilització pel president Mandela del rugbi com a esport nacional per unir Sud-àfrica, país fracturat després d'anys de segregació racial. La victòria de l'equip de Sud-àfrica en el campionat del món del 1995 va unir el país i li va projectar l'orgull de la victòria que d'esportiva es va convertir en nacional i en què guanyar va fer oblidar la rancúnia i l'odi del passat perquè eren tots, i no només alguns, els que havien aconseguit la victòria. Aquesta acció d'un dels pocs estadistes de l'últim quart de segle XX és especialment meritòria perquè el rugbi era un esport de blancs i, malgrat això, el recolzament que personalment li va donar Mandela va fer que el país l'adoptés com a esport de tots.
És aquesta una de les raons per les quals els nacionalistes volen tenir seleccions. L'emoció que aquestes poden generar reforça el sentit de pertinença i la cohesió i orienta els ciutadans a un objectiu comú, qüestions totes aquestes que estan en l'essència del nacionalisme.
La globalització i les comunicacions han fomentat l'esport que ha passat de ser una pràctica personal a un espectacle que pot arribar a molts i per tant amplifica el gregarisme, la capacitat d'adhesió i la projecció externa. Aquest fenomen s'accentua de tal manera que hi ha equips que arriben a personificar les creences, les conductes i les passions dels pobles que representen. Avui el Reial Madrid i el Barcelona, dos equips excel·lents en el que són les habilitats i capacitats esportives, representen bé les virtuts i també els defectes d'Espanya i Catalunya.
L'èxit i l'orgull derivat del poder econòmic, la projecció política que dóna disposar d'un estat propi i el sentiment de superioritat que se'n deriva són ben personificats pels jugadors del Reial Madrid que fins i tot no tenen aquest origen però representen de manera excel·lent aquests valors. El respecte i la reverència per la figura del líder, fet aquest consubstancial a la història espanyola, s'encarna avui amb figures com Mourinho i Ronaldo, que són de difícil traducció en un equip com el Barcelona, menys segur de si mateix malgrat els èxits esportius, com és inevitable en un poble que no té estat i que ha buscat amb més fracassos que èxits la pròpia autoafirmació. Això ha generat una personalitat més desdibuixada en què l'afició valora més la labor del conjunt que la individual, malgrat l'excepcionalitat que representa Messi.
En essència, el Reial Madrid, quan no guanya partits, pensa que la culpa és dels altres, que li fan trampa, o que és un entrebanc que serà compensat per èxits posteriors. I el Barcelona, en la mateixa circums-
tància, que el problema és propi i que és l'inici de greus problemes que vindran indefectiblement. No hi ha dubte que aquest és un reflex del caràcter de Madrid i Catalunya, que han estat personalitzats i poden visualitzar-se a través de l'esport. La reflexió seria si Messi seria tan discret i Ronaldo tan prepotent si juguessin el primer al Madrid i el segon al Barcelona...
Hi ha hagut intents d'explicació de quines van ser les raons per les quals l'esport d'equip és un invent quasi exclusivament anglès, com ho va ser l'atletisme pels grecs. Altres països amb circumstàncies històriques similars no ho han fet. La Gran Bretanya i França disposaven d'imperis colonials extensos al segle XIX i això afavoria que hi hagués una elit amb un nivell de renda alt i temps lliure que podria explicar l'interès per l'esport, però la singularitat que aquest aparegués al Regne Unit i no a França o a Àustria o Prússia potser està lligada a la tradició democràtica i a la força de la societat britànica, on tot és discutible, on es gaudeix amb la controvèrsia i on la ironia i la dialèctica són valors socials profundament arrelats, que es personifiquen en l'esport d'equip en què l'interès per guanyar, per transcendir l'adversari, és fort però sempre en un entorn limitat i reglat. Això donaria als britànics un interès pel joc que altres països no senten... Sens dubte és un enigma de difícil explicació però de contundent realitat.
Enginyer.
