Necessitat de garantir la vivenda

La vivenda és una necessitat bàsica per a les persones. El nostre ordenament jurídic vigent la reconeix com un dret fonamental al qual tothom hauria de tenir accés. Per a moltes famílies, la pèrdua de la vivenda o el fet de no poder-hi accedir és l'inici d'una situació de marginalitat social extrema que pot acabar amb la desestructuració de la persona i la cronificació de la seva dependència dels serveis socials. Un viatge sense retorn. La crisi econòmica actual, amb un fort component immobiliari al nostre país, ha provocat en moltes famílies la pèrdua del pis adquirit per falta de recursos. A la pèrdua d'aquest bé bàsic s'han de sumar els deutes contrets amb les entitats financeres, fruit de la depreciació del valor del bé immoble i de les condicions hipotecàries. El dret de l'entitat bancària a adjudicar-se un pis pel 50% del valor de taxació, si la subhasta de la vivenda és declarada deserta, suposa un deute inassumible de per vida per al titular de la hipoteca, que pot conduir-lo a una cronificació de la seva situació d'exclusió social.

Organitzacions que acollim persones en situació de fragilitat social i econòmica reivindiquem una legislació creditícia com la nord-americana, en què, amb l'entrega de la vivenda al banc, queda saldat el deute. Els experts responen que el canvi de model suposaria l'encariment del tipus d'interès per un cost més elevat de la morositat i la reducció del percentatge del preu que acceptarien finançar bancs i caixes d'estalvis; això reduiria les possibilitats d'adquirir-la per a moltes persones. Si bé és cert que en el moment actual existeixen dificultats per a moltes famílies, també ho és que un percentatge superior a la majoria de països occidentals són propietàries de la vivenda gràcies a les condicions hipotecàries vigents a Espanya. Admetem aquestes raons, acceptem que no està a les mans dels nostres governants canviar el sistema econòmic, però la nostra consciència no ens permet obviar la denúncia sobre la situació de moltes persones -senzilles i inexpertes que van ser animades per algunes de les entitats financeres a adquirir una vivenda-i ens obliga a formular certes propostes, en absolut demagògiques, convençuts que són del tot assumibles per l'Administració i el sistema econòmic.

Atesa l'excepcionalitat del moment, i que en altres ocasions s'han regulat amnisties fiscals, instem a una amnistia pel deute afegit a qui ja ha perdut la vivenda i proposem que el sobrecost bancari sigui assumit pel Fons de Reconversió Ordenada Bancària (FROB). Aquesta xifra proporcionalment irrellevant, de difícil cobrament, es capitalitzaria com l'immens deute dels promotors. Tinguem en compte que només el 14% de la morositat prové de les famílies, que aquestes ja han pagat part del deute i que el banc es queda amb el bé immoble.

Millorem la gestió del parc públic de vivendes. Cedim la seva intermediació, cobrament de lloguers, gestió dels tràmits necessaris a una concessionària de solvència contrastada. Evitem pisos socials desocupats.

Alliberem sòl, fins i tot de manera extraordinària, per a la construcció de vivenda social. Legislem d'urgència si el moment ho requereix. Obres socials de caixes d'estalvis, fundacions constituïdes per a la construcció de vivenda social, no han pogut complir els seus objectius constructius per falta de concessions de sòl.

Invertim, si és possible, des de l'Administració en la construcció de vivenda social per la urgència de la necessitat com ho fem en altres infraestructures. I, si no és possible, mobilitzem fons privats com es fan concessions per a autopistes o altres infraestructures, amb pagament ajornat. Estudiem la possibilitat que, després d'uns anys de cessió de l'immoble, la propietat de la vivenda pugui revertir en el promotor privat amb una rendibilitat acceptable.

Facilitem, des de la mediació, per evitar costos difícils d'assumir, el concurs de creditors per a situacions familiars insostenibles, de la mateixa forma que el procés és habitual per a les empreses. Aquesta solució permetria, a mitjà termini, la reinserció social de moltes persones després de passar per un procés que el sistema admet com a usual per a les empreses.

No som experts en la vivenda. Les propostes formulades ho són des del sentit comú, respectant un sistema econòmic que es demostra injust amb els més febles i fins i tot l'ordenament legal sempre relatiu.

Estem convençuts que, amb una voluntat política decidida, podem millorar el futur de moltes persones ara en situació o risc d'exclusió social. No fer-ho perquè les conseqüències no són palpables en una legislatura, perquè la inseguretat ciutadana encara és assumible i no afecta tothom de la mateixa manera o, senzillament, per omissió, seria d'una gravíssima irresponsabilitat.

Director de Càritas.

Firma també aquest article

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Josep Oriol Pujol, director

de la Fundació Pere Tarrés.