Jo acuso

Ique hagi de ser un venerable nonagenari francès prologat per un altre no menys venerable nonagenari espanyol qui hagi d'animar aquesta anestesiada societat a rebel·lar-se amb un petit pamflet que diu el que tothom sap, sense aportar gaire més que allò que és obvi, elemental, veritats gastades i conegudes que no s'han renovat des de fa segles perquè les veritats són sens dubte les que suporten més bé el pes del temps... Això sí que ens hauria de fer pensar. ¿On són els grans intel·lectuals d'aquest país? ¿On és la seva veu i els seus reclams? ¿Per què els autorsmediàticsno aprofiten la seva capacitat d'arribar al públic en lloc d'escriure allò que, segons els seus editors, «el públic demana»?

N'hi ha que em titllen d'autor de minories. Altres, simplement de càustic. Ho accepto, sí. Però els càustics, encara que per a molts siguem sinònim de «pesats, incòmodes i rondinaires», no som idiotes, només cauts perquè se'ns diu que no és el nostre moment, que si ens queixem no agradem, que en temps de crisi s'ha de fomentar l'optimisme i no el drama perquè això és el que la gent vol (és fascinant la llibertat amb què tants utilitzen el termegenta plaer, com si les persones fossin un compacte informe que pensa, actua, respira i reacciona en massa -quan interessa que ho siguin, és clar-). No és veritat. L'optimisme en temps d'engany no és una solució, sinó una arma dirigida des del verí. És anestèsia perfectament articulada. És letal.

Abans que l'anestèsia del fals optimisme ens adormi del tot, algú ha de començar a formular algun tipus de missatge que arribi de debò. Algú ha de començar a mobilitzar, a treure la primera barricada al carrer i a fer-ho des del que és orgànic. I encara que no hi ha herois entre nos-

altres perquè no sabem com ser-ho ni des d'on, els que tenim veu estem obligats a exigir que ens donin a conèixer els culpables del que estem vivint i a obligar-los a confessar els perquès, els per a què i els i ara què. S'ha d'obligar els que ens governen que ens en donin els noms per saber contra qui lluitem. Vivim com covards, ens hem convertit en la societat de la comoditat que espera a tenir fam per reaccionar, i els que ens governen ho saben. Per això es limiten a retallar. Retallen drets, retallen partides, retallen benestar… i ens donen un copet a l'espatlla alhora que ens diuen: «Tranquils, no passareu gana. Aquí ens teniu a nos-altres, que vetllem pel vostre menjar». Aquest és el perfil del perfecte maltractador, i aquest, el seu discurs: «Et tallo les ales perquè em cuido de tu. Confia que el mal que reps de mi és molt més dolç que el que puguis rebre d'altres. Mira al teu voltant i compara. Mira tot l'horror. Tota la fam».

Ja n'hi ha prou.

No, senyors. No, senyores. El menjar ens el guanyem diàriament treballant, ningú ens regala res perquè vostès ja no es cuiden de nosaltres. Vetllen per altres coses. Vetllen pel secretisme, vetllen pel no compromís, vetllen per l'anestèsia d'una societat que fa massa temps que està atontada entrebotellonsde missatges porqueria. Jo acuso els que governen de maltractament. Us acuso d'engany, d'indecència i de falta d'humanitat. I acuso també els que cobegen el govern (físic, intel·lectual i moral d'aquesta societat) de tenir en tan poca estima aquest poble com aquells a qui anhelen substituir. Acuso els intel·lectuals d'aquest país de viure a l'empara de la comoditat, els acuso de desunió, d'haver abandonat els seus llocs a l'avantguarda per refugiar-se en la burgesia de la formalitat més servil. Acuso els mitjans de comunicació d'haver donat la mà a la mediocritat i d'haver perdut la veu, còmplices també ells en aquesta pobresa que se'ns està menjant a terminis. Acuso l'Església de rebre diners del mateix Estat al qual boicoteja, de desatendre els necessitats, de pobra d'esperit, de masclista, d'insolidària, de desintegradora i de farsant. Acuso els gairebé cinc milions d'aturats d'insolidaris per no haver sortit encara al carrer i haver sacsejat les bases de sindicats el llenguatge dels quals no s'entén perquè no diu res, de partits polítics, de mitjans de comunicació, d'empresaris lladres i falsos ERO.

¿On ÉS el front comú? ¿On és la força d'un poble que tants canvis ha provocat amb la seva lluita, amb el seu valor, amb els peus sobre l'asfalt, el poble que es planta quan li trepitgen l'orgull pretenent pagar-li el silenci cada mes amb una petita almoina? ¿On som els intel·lectuals en aquesta hora? ¿Debatent enprime timea la televisió? ¿Alimentant la porqueria i divulgant obvietats pseudocientífiques que ens acomoden en aquest fals Estat del pseudobenestar?

Vergonya. Això és el que sentirà la història quan ens miri perquè això és el que diu de nosaltres el present continu. I els nostres menors ens veuran petits i mesquins: no espantats, sinó covards; no vacil·lants, sinó submisos. No adormits, sinó inconscients.

Jo acuso. Avui. Ara.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

És hora de sortir i presentar batalla. Aviat ja no hi haurà res a perdre. Aleshores serà massa tard.

Escriptor.