Qui pugui esperar, que esperi

Tancarem llits, acomiadarem eventuals, no obrirem quiròfans a la tarda… Les respostes donades pels hospitals per traduir en cada cas l'aplicació de la retallada pressupostària pública són més aviat poc imaginatives i semblen més pròpies de gestors que només estan acostumats a administrar l'incrementalisme any darrere any, que no pas de qui ha de rendir comptes sobre els resultats en salut que han aconseguit per a la seva població.

Deixant de banda si la retallada sanitària és l'adequada, sospito que probablement si els hospitals se sotmetessin a una dosi adequada i saludable de competència, la seva resposta a un mercat més estret i amb menys capacitat de gastar seria radicalment diferent.

No hauriA DE passar desapercebut a pacients i contribuents que es parli constantment d'un costat de la balança -el fet que enguany tenim menys diners per a la sanitat- i que al mateix temps se n'ignori l'altre, la qualitat del servei que oferim al pacient amb els diners de què hem disposat fins ara i que no tornarem a tenir durant molts anys.

Més aviat m'inclino a pensar que seria més útil per a la defensa d'una sanitat pública de qualitat que no es contracti amb els nostres centres sanitaris totes les portes que es tancaran als pacients, sinó que es passi a valorar quina és la capacitat que tenen els recursos i els diners públics que els assignem de millorar la qualitat de vida i de salvar vides si els gastem com hem estat fent fins ara, i si podem buscar maneres que sense fer més activitat aconsegueixin millors resultats en salut.

Encara que sigui de manera marginal cal passar de pagar per més visites al metge de capçalera, a l'especialista o al servei d'urgències, o per fer més radiografies, tacs o ressonàncies, o per fer més ingressos i reingressos a l'hospital, a pagar, ni que sigui una petita part del pressupost, per la capacitat resolutiva i els resultats en salut. Si no es fa així, el debat actual és circular i sense fi: si tu em dónes menys, jo faré menys activitat. És de sentit comú, però potser convé recordar que no destinem diners dels nostres impostos a la sanitat pública per fer més visites al metge, que per cert ja en fem més del compte, sinó per tenir més salut i qualitat de vida.

Com qualsevol pacient i metge sap, no totes les visites, ni tots els medicaments, ni totes les proves ni tampoc tots els ingressos i les intervencions quirúrgiques tenen la mateixa contribució a la millora de la qualitat de vida i de la supervivència dels pacients. L'efecte sobre la qualitat assistencial i la salut dels pacients d'un pressupost que s'encongeix serà elevat si es fa de manera quasi uniforme o de manera oportunista sense fer servir criteris basats en el coneixement clínic sobre el benefici o la millora en la salut que es pot aconseguir per a cada pacient.

No es pot pagar només per fer visites sinó per resoldre de manera satisfactòria episodis i problemes de salut. No es pot pagar només per fer visites a urgències o reingressos a l'hospital de persones amb problemes respiratoris o amb asma sinó per tenir-los adequadament controlats amb adherència als seus tractaments i evitant, precisament, que pateixin aguditzacions de la seva malaltia.

La urgència no pot ser l'únic criteri per prioritzar unes llistes d'espera que s'han engreixat sense gaire criteri. Vull entendre l'afirmació que «qui pugui esperar s'haurà d'esperar» en el sentit positiu: que s'han d'establir prioritats i que quan no hi ha preu, amb recursos limitats que cal optimitzar, la llista d'espera no és una prova de fracàs sinó un instrument de gestió per aconseguir els màxims anys de vida dels pacients amb el pressupost del qual disposem, al marge de la reducció que experimenti respecte del de l'any passat.

Un model de gestió de les llistes d'espera basat en la urgència no solament és inadequat ja que pot costar molts anys de vida, sinó que pot acabar resultant que encareixi els costos futurs del cost sanitari per l'agreujament dels pacients que es mantenen en llista d'espera fins que el deteriorament del seu estat de salut és prou manifest com per qualificar-los d'urgents.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A finals de l'any passat, l'Agència d'Informació, Avaluació i Qualitat en Salut de la Generalitat (AIAQS) va difondre un interessant informe sobre criteris de priorització aplicats a una trentena d'intervencions quirúrgiques electives amb llistes d'espera. Els dos criteris més importants que s'apliquen per donar prioritat són l'impacte en la qualitat de vida i el risc d'espera, per aquest ordre, i després l'efectivitat de la intervenció i el consum de recursos durant l'espera.

Les eines de priorització hi són, ara el que cal és una presa de decisions més basada en coneixement i menys capturada pel discurs incrementalista. Departament d'Economia i Empresa de la UPF i Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES).