El teixit social malmès

La política és l'art d'administrar el bé comú i els recursos públics harmonitzant els interessos col·lectius amb una escrupolosa consciència social. Si no es dóna la justícia distributiva, es dóna només la injustícia. El que avui percep el ciutadà és la injusta distribució dels recursos fiscals, el deteriorament de la classe política, la corrupció generalitzada a les administracions públiques, la pressió dels impostos en unes economies familiars molt malmeses, l'absència de moral pública agreujada pel cinisme del fi justifica els mitjans,que a vegades es retorça en un altre principi diabòlic:els mitjans imposen el fi. Així s'arriba al descrèdit del sistema, a la summa confusió davant de la nebulosa de com s'ha d'administrar el patrimoni de tota la societat, o de com es dilapida aquest patrimoni comú.

La societat s'encamina cap a la desconfiança, el deteriorament de la credibilitat o la desesperança. ¿Qui s'atreveix avui a proclamar que la nostra classe política està en condicions de treure'ns d'una crisi com aquesta? Amb la política i el desgovern passa el mateix que amb les caixes d'estalvis: els polítics hi van ficar les mans i van dilapidar les reserves personals de milions de famílies per un immoral acaparament de favoritismes discriminatoris, crèdits inviables a especuladors immobiliaris, o saquejos en virtut d'una suposada gratificació salarial dels que presumptament eren els seus administradors. Ara, amb els nostres impostos, pagats pels mateixos impositors de fons malversats, s'han de cobrir els abusos perpetrats i proveir els ingents forats que s'hi han creat. ¿Quants administradors de caixes, bancs o fons han estat processats o estan en presó preventiva? El problema ja no són els saquejadors, sinó el mal causat a la societat, al sistema, als estalviadors, als ciutadans en definitiva.

El mal és d'una perfídia extrema, si ens atenim a la consciència ferida d'una societat que dubta de la justícia i de la seguretat jurídica que ha de garantir el bon fi de les inversions i de l'estalvi. No només això: ¿quina solució hi ha en una societat que no només s'ensorra pel que fa als valors, sinó que el mal afecta directament la sostenibilitat de les empreses i la supervivència dels llocs de treball? Un Govern que presumeix de «patriotisme», amb cinc milions de desocupats i el 42% dels joves sense feina, ni perspectives de trobar-ne a curt termini, sense rigor en el control de la despesa pública, amb un absentisme d'un milió diari de treballadors que no compareixen a les empreses, amb una escandalosa manipulació política dels pressupostos i la corrupció als quatre punts cardinals, és un Govern que hauria de tenir com a única sortida la dimissió ¿Que no hi ha un mecanisme parlamentari de moció de censura per variar el rumb de les coses i substituir el timoner sense el recurs arriscat de convocar unes eleccions anticipades?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per aquesta via, només s'avança pel camí de l'endeutament a la grega o a la portuguesa; només s'entreveu una perspectiva de radicalització social o política. Malgrat tot, hi ha un altre mal pitjor encara: el teixit empresarial en un estat de deteriorament constant. Els clients no paguen, els treballadors han de cobrar les nòmines, els municipis ajornen els pagaments a dos o més anys, l'Estat ofega amb impostos a l'alça, l'IVA s'ha de satisfer per endavant sense que l'Administració torni puntualment el seu deute, Hisenda aplica recàrrecs, i bancs i caixes neguen el crèdit a les empreses petites i mitjanes, que es veuen, per aquest cercle satànic, arrossegades al tancament o la desolació. Més de 10.000 en van caure el 2010 i en el primer trimestre del 2011 a Catalunya se superarà les 2.200.

AMB AQUEST panorama, el teixit social es desmanega i s'entén la desesperança entre els petits empresaris. Les empreses són el múscul que mou l'economia, sosté el benestar col·lectiu, crea riquesa amb els salaris i els impostos. Deixar morir una empresa és un cop de destral a tot el teixit social. L'Estat és el que se'n ressent i les conquistes socials perden els fonaments. ¿Algú es pot creure que demà es regenerarà tot el teixit industrial que ara es destrueix? Seran necessaris anys de sacrificis, de peregrines batalles als mercats, d'iniciatives personals arriscades i d'un clima de recomposició dels elements estructurals de l'economia. Però les coses ja no tornaran a ser iguals mai més, ni les mateixes indústries o sectors renaixeran, ni tampoc les multinacionals que van fugir. Es tractarà de tornar a començar amb més dificultat i amb la sobrecàrrega del patiment i la ruïna viscuts en l'ànim de l'emprenedor ¿Que potser no era predictible tant excés? Ningú es va preguntar sobre la procedència del risc financer, ni tampoc on han anat a parar aquestes ingents masses de diners. ¿No deuen ser els mateixos que el van prodigar, després el van retreure i ara remeiaran a la baixa tot el daltabaix? Si és així, s'enriquiran molt més els que ja han estat sempre rics. Però a la societat occidental l'hauran malmès irremissiblement amb més desassossec i, fet i fet, les classes mitjanes hauran pagat dolorosament el compte. Exdiputat del PP.