Avís del carrer

Faria bé el Govern català de no llençar en sac foradat la simptomatologia social que va posar ahir de relleu la multitudinària manifestació celebrada a Barcelona. Tant la varietat de les entitats convocants

-unes 200- com la transversalitat dels assistents a la gran mobilització contra les retallades -metges, infermeres, mestres, funcionaris, professionals de totes classes, sindicats, organitzacions cíviques- van deixar patent que el pla d'austeritat apuntat per l'equip d'Artur Mas, i estacionat en via morta fins després de les eleccions, té la rara qualitat de fer posar d'acord sectors socials i col·lectius que habitualment viuen vides separades.

No és aventurat imaginar que els manifestants, amb escasses excepcions, estan d'acord que s'ha d'estalviar per contenir el dèficit i tranquil·litzar els mercats. Però també coincideixen que la tisorada no es pot convertir en l'extremunció de l'Estat del benestar quan, paradoxalment, el pla d'austeritat es presenta com l'únic camí possible per salvar-lo. Perquè no per molt repetir que les mesures que es volen adoptar pretenen resguardar conquistes socials històriques

-la sanitat i l'escola públiques, els programes d'assistència social-, aquestes queden blindades.

Que una part de les estretors pressupostàries que s'acosten es deguin a la política del Govern central tampoc ha de portar el de la Generalitat a suposar que la protesta no va amb ell i que els manifestants han errat el tret. Té raó el president Mas quan es lamenta del comportament que ha tingut Madrid amb el famós pagament a compte -1.450 milions- del fons de competitivitat, però no en tenen menys els sindicats i els que ahir els van acompanyar al carrer quan retreuen al Govern català la concessió de regals fiscals -com ara la reducció a la seva mínima expressió de l'impost de successions- en època de restriccions.

Per descomptat, no és casual que s'hagi convocat una manifestació d'aquest caire en plena campanya electoral, i els partits de l'esquerra no són aliens a la mobilització. Però les dimensions de la marxa han excedit de bon tros la capacitat de convocatòria dels antics aliats en el tripartit. Una raó més que suficient perquè el Govern perseveri en la prudència, a la qual es va acollir només quan es van acostar les eleccions, i perquè els sectors afectats siguin flexibles en la negociació per preservar els pilars de l'Estat del benestar.