Les dones, absents de la campanya

És creença general que les convocatòries electorals serveixen perquè les formacions polítiques plantegin els projectes que pensen portar a terme a fi de conquistar el favor dels ciutadans, independentment que al final compleixin el que prometen. Però quan es compta ja per dies el termini que queda perquè se celebrin les eleccions municipals i autonòmiques, els estudis indiquen el desànim i la desil·lusió de la ciutadania respecte de la política, augurant una abstenció rècord en la història democràtica del nostre país. Del que sí que estic segura és que l'abstenció més gran es produirà entre les dones.

En les enquestes que es realitzen amb prou feines he llegit alguna menció sobre el possible comportament del col·lectiu femení i no existeix gairebé cap referència a les dones pertanyents a sectors de més edat. Però no solament el vot femení es va aconseguir fa gairebé 80 anys, cosa que hauria de mobilitzar els dirigents polítics a dedicar la campanya cap a les dones encara que només fos en benefici propi, sinó que els problemes d'elles segueixen sent diferents dels dels homes.

Al febrer es van publicar les dades d'ocupació i salaris a Euskadi, que informen que les dones guanyen la meitat que els homes. I a tot Espanya la taxa de població activa femenina és la molt mesquina del 52%, és a dir, 30 punts menys que a Suècia i 20 menys que a França. El treball a temps parcial, el treball eventual i els contractes precaris són fonamentalment femenins, amb llargues interrupcions durant els períodes de maternitat. La subocupació fa estralls entre les dones i el 64% de les considerades amb intel·ligència superior a la mitjana, les anomenadesgènies, són a casa realitzant tasques domèstiques perquè les empreses no volen talents en cossos de dones. Per això elles dediquen tres vegades més temps que els homes a cuidar els infants i els avis, i al manteniment de la casa, i, per rematar totes aquestes mancances, la violència masclista les agredeix, n'abusa, les viola i les mata en una guerra sense fi.

Doncs bé, ¿quins són els plans que proposen els partits per a la pròxima legislatura? Els ajuntaments tenen competències per crear jardins d'infància, residències de gent gran, centres de dia, cases refugi per a dones maltractades, cursos de formació professional i altres serveis molt necessaris per augmentar la qualitat de vida dels ciutadans, i també disposen de la policia local. Les comunitats en què hi ha eleccions la majoria tenen ja competències en educació, justícia i sanitat i, per tant, han d'invertir per millorar aquests deteriorats sistemes.

Cobrir prou els serveis públics significa per a les dones la supervivència. Si el nostre país tingués una xarxa d'infraestructures socials que les ajudés a complir les seves tasques d'atenció i domèstiques, la seva participació en el mercat de treball es multiplicaria. No només per la possibilitat que demanin més llocs de treball sinó també perquè els llocs que es crearien a la xarxa pública serien ocupats per elles. Augmentar el potencial laboral femení significa no només una qüestió d'obligació moral de tot país democràtic, sinó també incrementar significativament els ingressos de l'Estat a través dels impostos i la seva contribució a la Seguretat Social. I, el que encara és més important, donar-li un impuls a la natalitat avui en franca situació d'enfonsament. Segons sembla, les espanyoles -¡qui ho havia de dir fa pocs anys, el 1975 Espanya tenia la natalitat veneçolana, 3,7 fills per dona adulta!- tenen poc instint maternal. Des que van aconseguir llibertat per controlar la seva capacitat reproductora, la natalitat es va enfonsar perquè prefereixen assegurar-se el futur professional a dedicar-se a criar fills. Amb 1,3 fills per dona adulta ni tan sols es reposa la generació anterior que en necessita 2,2. En pocs anys, Espanya perdrà població i amb això qualsevol capacitat de refer-se de la crisi.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si a aquesta misèria hi afegim la massacre que estan patint les dones, apallissades, violades i assassinades en un fenomen massiu inigualable en anys anteriors, la població femenina espanyola s'empobrirà esgarrifosament. Ja tenim més de tres milions de viudes que constitueixen el col·lectiu amb menys recursos, sense que les de més de 50 anys tinguin a penes possibilitats d'inserir-se al món laboral. I la pròxima generació pot estar segura que cobrarà pensions inferiors encara a les de la seva antecessora.

¿És demanar gaire que els polítics dediquin alguns esforços per idear i prometre projectes que contribueixin a posar remei a tot aquest estat de coses? Seria molt de desitjar que les dones dirigents dels partits mostressin alguna sensibilitat respecte de la situació de les seves germanes bastant més desafavorides que elles, en lloc de, imitant el que fan els seus col·legues masculins, dedicar-se a repetir els mateixos temes de les polèmiques que els enfronten, i dediquessin una mica del seu temps a idear plans per fer sortir les seves conciutadanes de la pobresa, la marginació i la violència en què el patriarcat les enfonsa. Advocada.