Promeses i realitats

La campanya electoral prèvia al 22-M, que en realitat ja fa uns quants mesos que dura i que es prolongarà ineludiblement fins a les pròximes generals, s'ha caracteritzat aquesta vegada per un tret inusual: la crisi econòmica, que no només els obliga a tots a una gran austeritat en la despesa, sinó que ha desacreditat radicalment les propostes carregades de megalomania malgastadora que eren habituals abans, està condicionant els discursos dels polítics, que no saben gaire què dir quan se'ls nega la possibilitat de recórrer a la fastuosa i habitual escampada de promeses.

D'entrada, és evident que l'oferta programàtica de menys despesa i d'una millor administració té un recorregut molt curt i resulta ben poc entusiasmant. El discurs encaminat a desacreditar l'adversari, que en general ja està prou desacreditat per les seves pròpies obres, tampoc dóna gaire de si, ja que sempre s'incorre en l'error de reiterar tòpics. El de denunciar «agendes ocultes» és potser el més inquietant de tots, però tampoc resulta gaire creïble, ja que la hipocresia és l'incessant pecat venial de la classe política.

HI HA, ÉS CLAR, la possibilitat d'intentar el discurs ideològic, és a dir, d'enunciar propostes teòriques i abstractes que marcarien una direcció d'avanç. No obstant, les eleccions autonòmiques i locals es presten poc a elucubracions d'aquesta índole ja que el que està en joc no és ni la configuració del marc global del nostre Estat ni tan sols es discuteix només indirectament l'hegemonia general d'unes forces polítiques sobre altres.

Aquesta evidència xoca aquesta vegada, no obstant, amb la sensació molt estesa al conjunt de l'Estat que som davant d'unes eleccions premonitòries i per tant decisives, de manera que hi estaria parcialment en joc la possibilitat d'alternança i, per tant, la mudança ideològica que hi és inherent.

La primera qüestió, la formació o no d'una inèrcia que contribuiria a la victòria deRajoya les generals, és un assumpte que té el focus en les eleccions castellanomanxegues, que se celebren en una de les tres comunitats autònomes en què el PSOE encara governa des de la formació de l'Estat de les autonomies. Com se sap, la candidata popular a la presidència regional ésMaría Dolores de Cospedal, secretària general del PP; la seva victòria oxigenaria les anodines expectatives del seu cap de files, i la seva derrota donaria ímpetu i ales a la desgastada opció socialista, que es prepara per a l'elecció d'un cap de files que carregui sobre les espatlles la candidatura presidencial.

Pel que fa al debat ideològic, aquest és gairebé inexistent, però hi ha una singularitat ressenyable: la presidenta de la Comunitat de Madrid,Esperanza Aguirre, reconeguda aspirant a ocupar la cadira deRajoy,està introduint alguns elements doctrinals a la campanya, que, a més a més de resultar barats en temps de penúria, omplen sibil·linament el gran buit d'idees que s'ha format al voltant del líder popular a la seu de Génova.Aguirreha ofert, per exemple, més llibertat educativa, un bell enunciat que, no obstant, privilegia l'educació privada i pretén per tant afalagar les orelles de la clientela natural de lalideressaconservadora. La presidenta ha fet a més altres gestos suggerents (i maliciosos) cap al centre i cap a l'extrema dreta que probablement contribuiran a afirmar els seus bons resultats: ha efectuat propostes per socórrer els desnonats per impagament de la seva hipoteca, ha recordat amb insistència que ella ja ha expulsat de les llistes «els del Gürtel», i, per equilibrar, ha fet un gest a la caverna al manifestar que segons la seva opinió no hi ha res que vinculi l'11-M ambBin Laden.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En definitiva, es pot dir que, amb algunes excepcions, la falta de matèria concreta -de recursos- per sustentar programes municipals i autonòmics no s'ha suplert amb imaginació, sinó amb evasives. Els plans d'estabilització com el que patim són ocasions magnífiques per reflexionar, recompondre la figura, racionalitzar situacions, adaptar la superestructura política a les demandes de l'estructura social. Però hi ha molt poc de tot això a la rebotiga dels candidats, desolats per la cotilla d'austeritat i desconcertats per la seva pròpia circumstància. Per sort per a ells, ha sortit a auxiliar-los la qüestió de Bildu, que ha precipitat una gran commoció que queda reflectida en el torrent mediàtic i que serveix de carnassa als actors de l'estèril forcejament que precedeix el dia 22.

PEr DESCOMPTAT, honrats ciutadans i aspirants a ser-ho desgranaran durant aquests dies programes prosaics davant la mirada atenta d'uns ciutadans desconfiats, confusos i castigats per la (mala) conjuntura, però, en general, aquesta és una campanya plana i tediosa, desconcertantment buida per a l'electorat. Per a un electorat que ja s'havia acostumat a sentir programes electorals irrealitzables, però il·lusionants, i que, per la seva part, també crida, com els llatins de l'acudit deGarcía Márquez,allò de «no més realitats: ¡volem promeses!». Periodista.