El torn
La indignació surt al carrer
Centenars, milers de persones acampen a la plaça de Catalunya, de Barcelona, i es manifesten a molts altres llocs. Estan indignades amb l'actual situació política, incapaç de fer front a l'agressió econòmica, laboral i social de què són víctimes. Jo trobo que estan indignats amb raó. El fet mateix que s'hagin congregat de manera improvisada, que no comparteixin cap ideari polític, sinó que només protestin, és la millor prova que la seva indignació és genuïna. No són sofisticats, no fan grans plantejaments teòrics, no presenten alternatives elaborades. ¿Per què ho haurien de fer? Ell només protesten, només es queixen.
Són persones de totes les edats, situacions i procedències, una població maltractada i amb perspectives de futur molt incertes. ¿Què volem encara? ¿Que ajupin el cap i acceptin el mal govern, l'abús, la corrupció, la malversació i el frau, com aquell que se sotmet a un destí inevitable? A hores d'ara, tots sabem que la crisi financera ha tingut el seu origen en una estafa de dimensions colossals, que aquesta estafa no ha estat castigada sinó més aviat dissimulada i encoberta, que es pretén que els estafats continuïn pagant el delicte dels altres durant molts anys. Això ho sap tothom. ¿I hem de callar?
Alguns benpensants -poc tocats per la crisi- diuen que la indignació no solucionarà res. Estaria bé que també diguessin qui soluciona avui dia alguna cosa, de qui ens hem de refiar. I estaria bé que les veus que s'alcen contra una població apàtica i poc participativa tinguessin el coratge de rectificar quan aquesta població s'indigna i surt al carrer. És clar que els indignats no resoldran res. Tampoc no els correspon. La qüestió és una altra: els que ho haurien de fer, ¿ho faran? ¿Escoltaran el clam dels maltractats, dels ofesos? Si no ho fan, que no esperin mostres de comprensió i simpatia.
