Democràcia emocional

Només els esperits mesquins o els porucs crònics podrien menystenir els citutadants que que ordenadament, cívicament, pacientment, s'apleguen a tantes places públiques de tot Espanya en una demostració toçuda d'indignació contra el lamentable estat de la cosa pública. La nostra enhorabona, doncs, i sense qualificacions, a tanta bona i honesta gent. Fins als incidents registrats divendres a la plaça de Catalunya no hi va haver ni un sol aldarull, ni els oportunistes de la interrupció violenta del l'ordre públic havien trencat el civisme amb el pretext que ells sí que són antisistema.

Els públicament indignats s'han reunit no només per manifestar el seu rebuig a una situació que troben intolerable (certament ho és, en molts sentits) sinó també per pensar i debatre, així com per arribar a algunes propostes. Les dificultats per assolir aquests fins són considerables i ells mateixos ho saben. Espero que no entenguin que les meves observacions tinguin cap intenció de soscavar les seves aspiracions.

La democràcia emocional és necessària per consolidar la democràcia plena. No és, però, més que un dels seus components previs. En calen d'altres. La democràcia és l'ús públic de la raó, la qual cosa significa que és deliberativa, que es desenvolupa segons les regles de la proposició de solucions, avaluades i, si cal, refutades serenament per arguments contraris. Davant d'això cal demanar-se si una manifestació a la plaça pública, per més que duri -i si les inclemències atmosfèriques no s'hi oposen- és suficient per a la natura exigent dels debats. Tot intent recent a Europa de crear una oposició extraparlamentària o un fòrum popular alternatiu ha fracassat perquè aquestes condicions no s'hi donaven. És clar que mai no han fracassat del tot, en el sentit que més d'un cop les institucions oficials i formals de la democràcia s'han hagut de fer eco del neguit públic i de la misèria de la tendència del seu personal -el polítics i els sindicalistes professionals- a degenerar en una oligarquia tan ufana com superba.

CaLDRIARECORDAR, doncs, als indignats la importància que té el pensament crític i la que té la d'informar-se mínimament sobre l'estat del món. Hem sentit moltes afirmacions, expressades amb la més gran bona fe, sobre l'estat de l'economia capitalista, el funcionament del parlament, la legitimitat de les lleis, que senzillament no corresponien a la realitat. També hem sentit algun manifestant queixar-se que «els nostres intel·lectuals» callen o no s'han pronunciat. Naturalment, d'intel·lectuals n'hi ha una (petita) colla i uns quants d'ells pretenen ser-ho i són reconeguts com a tals amb certa alegria, quan la seva obra és superficial, copiada malament d'altri i bastant buida. Però n'hi ha de molt respectables que fa temps que es pronuncien i que fins i tot diuen coses interessants. Sé del cert que no sempre se'ls escolta ni llegeix, i que la gent, en general, si és que llegeix alguna cosa més enllà de la novel·la, s'estima més comprar unbest-sellerd'un autor venerable que es ven per un parell d'euros i té una dotzena de pàgines, que no pas fer esforços no gaire grans, però majors.

L'esforç de fer els deures mentals hauria de ser previ al de sortir a la plaça i plantar una tenda contra la manifesta injustícia del món. L'equivalent contrari del brindis al sol és la protesta contra els núvols.

Mentrestant, una població que se sent desencisada amb un govern socialista indecís -i ara dividit- va girant cap a la dreta a les eleccions i preparant el camí per a la triomfal arribada de la reacció al poder d'aquí poc temps. Serà una infausta victòria. I no només perquè sigui de dretes, sinó molt clarament perquè el Partit Popular encara avui no ha estat capaç de presentar-nos un programa de govern, un projecte general que puguem analitzar, criticar i sospesar.

Alguns, a l'esquerra, pensen que els indignats a les places públiques són els seus aliats. Potser sí. Però en la mesura que no aconsegueixen elaborar un programa viable, que superi la democràcia emocional i la transformi en democràcia efectiva dins els paràmetres d'allò que és possible, estan ajudant de retruc aquesta lamentable victòria.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La necessària democràcia deliberativa, racional i cívica només es pot desenvolupar si es creen fòrums de discussió -si pot ser, sota l'aixopluc d'una teulada- i si aquests es multipliquen arreu. Amb independència dels partits, si cal. Al marge de les misèries dels funcionaris partidistes i dels lluitadors d'escons. Qui no estigui contra les llistes electorals tancades, ni a favor d'una participació cívica efectiva i regular no hauria de molestar-se per participar en aquest necessari esforç per al renovellament i rellançament de la democràcia que ens cal.

President de l'Institut d'Estudis Catalans