DUES MIRADES
Lligats a la plaça
Ila plaça es va convertir en cadena. Una cadena sense cadenat ni lligams. Sense més poder que la força del vincle. La van voler trencar i milers de baules es van unir per expulsar el grilló. Baules d'aquí i d'allà. Baules fartes de sentir-se atrapades i enganyades per aquells que van assegurar protegir-los.
Sou molt pocs, els diuen alguns. Uniu-vos i en serem més. No presenteu alternatives polítiques ni econòmiques, els recriminen. Doncs aturem-nos a pensar-les entre tots. No sabeu on aneu, els acusen. Sumeu-vos-hi i arribarem més lluny. I només cal aquesta resposta tranquil·la, sense urgència ni còlera, per provocar els que es creuen amos de totes les argolles.
¡No ens importa qui guanyi les eleccions! ¡El Sol està amb Barcelona! Les places van cridar i en alguns ismes hi van aparèixer taques d'òxid. La indignació va acoblar la cadena. Però la dignitat va guiar els seus passos. Per a vergonya democràtica, el poder va intentar silenciar-la amb violència. I la televisió pública va escatimar imatges de la nit del triomf: aquella en què va guanyar el Barça i la convivència. Però la realitat és tossuda i s'imposa sobre qui pretén ocultar-la o silenciar-la. Les places es buidaran, però una cadena de somnis i reivindicació hi continuarà lligada. Una cadena feta del pressentiment de milers i milers de persones que, involuntàriament, ens han mostrat la verdadera cara dels nostres dirigents.
