Responsabilitat i 'perills invisibles'

L'actuació humana és molt potent i disposa de recursos tècnics i de gestió que afecten no només el nostre present, sinó que porta associats efectes a llarg termini. Bàrbara Adam, una sociòloga de la Universitat de Cardiff, ens parla dels «perills invisibles», com el risc d'aparició de noves malalties o de canvis negatius en el medi ambient o, per què no, de desequilibris socials i econòmics. En un llenguatge financer diríem que qualsevol previsió de cobertura no està ben fonamentada si no s'associa a una responsabilitat que perduri en el temps; sense aquesta responsabilitat la imprudència quedaria absolta.

Paul Krugman,premi Nobel d'economia el 2008, comentava recentment que l'actual situació econòmica de dèficit als EUA i de crisi galopant a Europa ha tingut com a resposta «inventar històries sobre les nostres dificultats que absolen els que ens han posat en aquesta situació i eliminen tota possibilitat d'aprendre de la crisi». La responsabilitat ha de ser sempre un principi per a l'avaluació de la gestió, ja sigui pública o privada, perquè si no sempre sembla que els errors vénen d'un passat indefinit del qual ningú és responsable.

En l'actualitat va creixent un moviment social de descontentament que salta fronteres territorials i ideològiques. A través de les xarxes socials, de debats ciutadans, d'opinions expressades per diversos canals, es van teixint espontàniament queixes i protestes, manifestacions i manifestos (com el de Democràcia Real Ja!) que expressen la llunyania dels ciutadans amb els gestors polítics i la queixa per la precarietat de molts ciutadans a l'atur, així com la sensació de sentir-se «mercaderies» en mans dels banquers i dels polítics. La incapacitat per preveure i actuar davant la crisi, la desocupació i la manca d'alternatives per als joves, l'acceptació de la corrupció, l'individualisme i la manca de resposta dels partits, els desgavells del mercat financer... ens porten a exigir un aprofundiment en la democràcia.

Podem caure en el parany de reclamar serveis de qualitat, o oposar-nos que es retallin serveis bàsics, o parlar de l'ocupació, la sanitat i l'educació com a prioritats..., oblidant que les retallades no són el problema, sinó la conseqüència d'una situació derivada de diferents responsabilitats per acció o omissió de l'elit dirigent de què parlava Paul

Krugman.

Quan diem «no a les retallades» estem dient: volem una altra manera de gestionar, una societat organitzada per disposar dels recursos necessaris per fer front a les necessitats bàsiques de l'Estat del benestar.

Com a rector de la Universitat de Barcelona vull sumar-me a les queixes i exigir als que tenen la responsabilitat de governar-nos que de cap manera concentrin els ajustos, les retallades, en prejudici dels serveis públics. Jo crec en la Universitat com a prioritat, ja que quan parlo de la salut, l'ocupació i l'educació com a factors clau del nostre progrés, sé molt bé que el paper de la Universitat és fonamental a l'hora de conèixer la nostra societat i els nostres problemes, pensar críticament els camins que cal seguir i oferir alternatives. La Universitat no forma part del problema (creadora de despesa) sinó que és camí de solució: és el marc per «pensar» la crisi, repartir responsabilitats (analitzar els perquès) i proposar solucions.

La Universitat és una institució centenària, independent i plural, que ofereix docència i formació, recerca i transferència, que ha de partir del pensament per respondre als reptes del moment actual, per fer avançar la ciència i per formar els professionals que són la garantia humana en la prestació dels serveis que avui veiem amenaçats. No pot ser que avui desconeguem les xifres definitives de la distribució de les retallades. No pot ser que l'ajustament a les universitats superi el 10% de referència i ens aboqui a conseqüències negatives immediates i a responsabilitats a llarg termini.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Com a rector d'una universitat pública mai estaré a favor de fer negoci en l'accés al coneixement, tot i que cal ser conscient del cost dels estudis superiors i repartir-lo amb justícia i solidaritat, amb un sistema de beques eficient. Són els ciutadans i els polítics que gestionen democràticament els nostres interessos col·lectius els que han de fixar les prioritats, però jo vull remarcar la meva responsabilitat a l'hora d'exigir els recursos necessaris perquè les universitats públiques tinguin un paper decisiu per sortir de la crisi, i sobretot perquè les retallades a les universitats incideixen molt directament en el seu paper immediat i hipotequen de manera irreversible el seu futur. Si la nostra societat i els seus dirigents no són sensibles al paper de la Universitat caldrà que assumeixin els «perills invisibles» d'aquesta decisió en el moment de parlar de responsabilitats. En moments difícils en què el malestar salta fronteres, la Universitat ofereix la seva responsabilitat amb un compromís de bona gestió, d'austeritat, de qualitat i d'excel·lència, però sobretot ofereix camins, des del pensament científic, per sortir de la crisi i per donar respostes al descontentament.

Rector de la Universitat de Barcelona.