Els altres emigrants

Bertha iAhmedsón arquitectes. Ella, nascuda a Alemanya Oriental fa més de 30 anys. Ell, a Jerusalem Est en fa gairebé 40. Van arribar a Catalunya fa 15 anys, ella va aconseguir el nivell C de català a cop de manual i voluntat. Es van casar i fa dos anys van tenir una filla que ha après de cop alemany, àrab, castellà i català.Ahmedes va quedar sense feina fa dos anys. L'entrada de nous projectes es va aturar en sec i el van acomiadar. Ella va salvar-se del daltabaix del sector privat, però a inicis d'aquest any va comprovar com concursos públics aprovats quedaven frenats i factures pendents deixaven de cobrar-se. Ajuntaments i consells sobreendeutats, als quals no renoven les pòlisses de crèdit, van acabar afectant-los de ple. La nòmina del desembre va arribar retallada. Les del gener i el febrer ja no van arribar. Al març va decidir que pel mateix preu es quedaria a casa.

A finals d'aquell mateix mes,AhmediBerthavan decidir fer el que, segons les enquestes, pensa fer un 73% dels arquitectes: les maletes. Era una discussió que s'arrossegava des de feia mesos i la decisió es va precipitar. Després de meditar-ho molt, a contracor van elegir Israel. Una decisió gens fàcil per a un noi àrab, moreno i d'ulls foscos. L'únic de la seva família que compta amb passaport israelià i l'únic que va poder estudiar a la Universitat de Tel Aviv.Ahmedem comenta el que més tem: la humiliació quotidiana que es viu a la seva ciutat natal. Quinze anys a Barcelona, diu, fan molt difícil el retorn. Anar-se'n a Palestina implica veure de nou el mur que divideix la propietat del pare en dos, els controls de carretera...Ahmedm'explica com, al districte on viuran, a Jerusalem Est, dies enrere uns nens van tirar pedres a una furgoneta militar. El resultat va ser una reunió dels militars amb caps de família i comerciants: si l'incident es repetia, la comunitat en rebria les conseqüències. Aquesta és la tessitura del retorn. L'adaptació no serà gens fàcil iBertha,amb la mirada, demostra que no n'està segura. La seva història és tan sols una de les moltes històries personals de la crisi. Per a tots dos, la seva història d'amor amb Barcelona acaba amb costos anímics i econòmics. Més d'una dècada cotitzant a la Seguretat Social, pagant impostos i fent de falsos autònoms per compte d'altri no els servirà de gran cosa per al seu futur.

Al recent estudi deJoan EliasImmigració i mercat laboral: abans i després de la recessióes feia el retrat estadístic d'aquests immigrants que han cobrat notorietat després de les eleccions passades. Un retrat, per cert, que també parlava dels nous catalans que, comAhmediBertha,

ja van camí de deixar de ser-ho. Entre les dades que es recullen: els immigrants, de mitjana, cobren menys pensions que els espanyols; gasten en el sistema públic de sanitat menys del que els correspondria per pes demogràfic i pateixen prop del doble d'atur que els locals (30% davant del 18%). Una diferència rècord de tota la UE, només superada per Estònia. Segons l'informe, el 50% del superàvit de les finances públiques dels últims anys es correspon amb impostos i contribucions a la Seguretat Social aportats per immigrants, mentre que menys de l'1% dels perceptors de prestacions van a estrangers. El seu salari mitjà se situa en la meitat (sí) del d'un espanyol. Una dada més: el 60% de les afiliacions d'immigrants a la Seguretat Social el 2009 van ser en l'apartat de treballadores domèstiques, un fet que cal vincular a l'increment de la taxa d'ocupació de les dones d'aquí. La presentació de l'estudi d'Eliass'acompanyava d'una frase rotunda: «Els immigrants establerts en territori espanyol aporten a l'Estat del benestar més del que en reben».

¿FRENARAN estudis com el d'Eliasl'onada xenòfoba que s'introdueix a poc a poc als ajuntaments? Sense por d'equivocar-nos ja podem avançar que no. Els cants de sirena de les solucions simples a problemes complexos són la recepta comuna dels temps de crisi. Són temps en què toca allunyar-nos dels estudis científics per entrar de ple en el món de la irracionalitat. Un fet que ja han pogut comprovar en carn pròpia els alcaldes que han gosat enfrontar-se a la percepció social de la immigració sense avivar el recurs a la por i l'enfrontament. Així, el vot xenòfob dels últims resultats electorals, per escàs que encara sigui, no és més que l'antesala del que pot venir. Causa sorpresa pensar que algun ajuntament podrà combatre la diferència demogràfica que separa el Magrib, l'Àsia i Llatinoamèrica d'Europa, o el diferencial d'esperança que propulsa la seva població juvenil, amb receptes que vagin molt més enllà delfora d'aquí.

Tzvetan Todorov,en un dels seus últims assajos, delimitava la línia de demarcació que separa la civilització de la barbàrie. Per l'autor, la civilització no és més que una categoria moral que separa el món de la raó, la cultura i el respecte a l'altre del discurs basat en el greuge i la ràbia.AhmediBertha

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

ja no estaran entre nosaltres, però almenys s'estalviaran haver de veure com, lentament, anem endinsant-nos en la barbàrie.

Professor de Ciències Socials d'Esade.