Frau intel·lectual en forma de llibre

Déu n'hi do quina una s'ha armat amb l'aparició delDiccionario BiográficoEspañolpublicat per la Real Academia de la Historia. ¿Tenim remei? Es veu que no, que no en tenim. No n'hi ha per alegrar-se'n. Els diccionaris serveixen, haurien de servir almenys en principi, per fixar conceptes, aclarir interpretacions i dubtes, sancionar allò que l'opinió pública ha acceptat en virtut que, un fet curiós, la gent també pensa, emet opinions, s'informa, tot i que de vegades se la desinformi, i d'aquest exercici d'observació i estudi, de serenitat i calma i, fins i tot, de responsabilitat i autoritat no només científica, sinó també moral (s'és acadèmic a través d'un procés de decantació de l'excel·lència i així succeeix o hauria de succeir en la majoria dels casos), es conclouen definicions, conceptes i dades que figuren en aquest diccionari.

Totalitari, per exemple, «es diu del règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida nacional, i concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o un partit que no permet l'actuació d'altres partits». Així està recollit a la vintena edició del diccionari de la RAE, la de 1984. Aquest exercici d'autoritarisme requereix, indubtablement, el que es coneix com «una mà dura» posada sobre la realitat social per «un Govern que, invocant l'interès públic, s'exerceix fora de les lleis constitutives d'un país», segons ens torna a assenyalar el diccionari de la RAE i així ho entenem tots.

¿Tots? No. Els membres de la Real Academia de la Historia ho entenen d'una altra manera. Des del seu president fins a l'últim que s'hi ha incorporat, ja que tots són col·legiadament i tàcitament responsables de l'edició d'aquest diccionari que recull les biografies de més de 40.000 espanyols, tots ells certifiquen a la seva publicació que el generalFrancova ser, únicament, un ésser autoritari, «un partidari extremat del principi d'autoritat»; però no un autòcrata, no una persona que «exerceix per si mateixa l'autoritat suprema en un Estat»; tampoc un dictador, «amb facultats extraordinàries»; tantes per «detenir en si mateix» no només la direcció del Govern de la nació, sinó també la direcció de l'Estat, enmig d'una realitat legal de partit únic, religió única i pensament únic.

Vivim en un país estrany on robar a un lladre té 100 anys de perdó; on es propugna que de la desconfiança sorgeix l'encert; on el cinquè manament va ser expressat, durant un cert temps, de manera força curiosa: mataràs amb justícia, es deia, i es va afirmar que matar un blau no era matar, matar un roig tampoc. D'aleshores, d'aquell temps, ve el daltonisme intel·lectual del qual acaben de fer gala els acadèmics de la RAH que ens posen verds de vergonya mentre es vanaglorien d'haver-nos vestit de verd esperança. Ja veuen que no. Únicament ens han omplert de preocupació i de tristesa.

Els responsables de l'edició delDiccionario Biográfico haurien de dimitir de les seves obligacions, abandonar les butaques que ocupen després del frau intel·lectual que han comès. No per pensar com pensen, són molt lliures de fer-ho com vulguin, però sí per desvirtuar el llenguatge, falsificar la història de la manera com ho han fet i, a més, haver utilitzat diner públic per manifestar les seves opinions personals.

Una altra cosa seria que, després d'haver posat les paraules al seu lloc, utilitzant degudament els conceptes que contenen, basant-se en dades certes, arribessin a conclusions que a molts els semblarien, almenys, opinables i reflectissin les pròpies; per exemple, si és veritat que un sistema democràtic és una cosa que no funciona per sota de no sé ara quants milers d'euros de renda per càpita, hauria estat poc discutible que suggerissin i fins i tot afirmessin que aquest nivell de renda es va aconseguir, al seu moment, gràcies al que que es va denominar Pla d'Estabilització, portat a terme, precisament, durant el règim totalitari del generalFranco.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Podria agradar o no la utilització de la dada, però pocs s'atrevirien a negar-la. Als senyors acadèmics, significadament al seu president i a l'autor de la biografia, causants directes del desgavell que s'ha organitzat, els va perdre la seva condició. ¿Quina? L'equivalent a la que ens portaria a qualsevol de nosaltres a rebutjar un cirurgià que, per la seva creença religiosa, es negués a transfondre'ns la sang que fes possible la intervenció mèdica que ens salvés. Fora que aquesta seva condició de creient la reservés per a si mateix, una vegada arribat a idèntiques circumstàncies.

Els senyors al·ludits haurien d'haver reservat la seva condició per exposar-la de manera personal, en llibres de la seva única autoria, editats amb diners privats, mai sota el marxamo d'una institució pública de l'índole d'una Real Academia. Tenen tot el dret del món de pensar el que vulguin, opinar com entenguin que han de fer-ho i identificar-se amb els sistemes polítics que considerin oportú. Però els manca autoritat per fer el que han fet. És el que passa en democràcia. Abans no passava així, però ara sí. Escriptor.