Una reforma incompleta

Quan s'acaba d'aprovar la reforma de la negociació col·lectiva amb un contingut que és probable que canviï en la tramitació parlamentària i, si s'escau, amb noves negociacions entre les organitzacions empresarials i sindicals, sembla que és temps de fer unes primeres reflexions: elogi -matisat- del Govern. Després d'esgotar i incomplir els terminis i les seves abundants pròrrogues, els interlocutors socials no van poder arribar a un acord sobre una cosa de la qual estan parlant des del 1997 (AINC). El Govern va complir la seva paraula que, si això succeïa, legislaria unilateralment. Això mereix tots els elogis i treu una gran part de raó i justificació a les queixes dels que no han estat capaços de resoldre per si sols el problema.

A PART DE generós amb els terminis i les seves pròrrogues, el Govern va dictar un decret llei que, segons diu, aprofitava molt del que s'havia parlat i gairebé pactat amb les parts, cosa que redueix notablement la unilateralitat del que s'ha legislat. El matís a l'elogi de l'acció del Govern vindrà per la falta de claredat sobre quina és la seva posició sobre la reforma. Està molt bé acomodar-se al que acordessin les parts i recollir la feina feta. El que no està tan bé és no incorporar ni dir quines són les prioritats i solucions que el mateix Govern considera imprescindibles i necessàries. Un altre matís més sever afectaria la inclusió d'una mena d'arbitratge obligatori, amb un contingut més que probablement inconstitucional.

Crítica d'un escèptic. Respecte del contingut de la reforma, un escèptic podria argüir que pràcticament tot el que s'hi recull ja ho podien fer abans les organitzacions si així ho pactaven, cosa que no han fet. Pràcticament tot el que regula la reforma depèn per a la seva aplicació del fet que les mateixes organitzacions comprin el contingut del que s'ha legislat, o sigui, que pactin les qüestions sobre les quals s'ha legislat (vista la seva poc entusiasta reacció, no sembla que hi estiguin gaire disposades, i només que una de les dues parts s'hi oposi la cosa es pot eternitzar).

A més, tots els procediments i terminis semblen lents -sobretot atesa la situació actual- i la llei manté aquesta mala tendència a trossejar realitats que no sempre es presenten aïllades (desvinculació salarial, modificació de condicions de treball, terminis, competències i continguts...). Esperances d'un optimista. Al revés del que he dit anteriorment, si empresaris i sindicats volen es podrà incrementar la utilització dels convenis d'empresa, s'avançarà en la pèrdua d'importància dels convenis sectorials provincials i es podran resoldre molts problemes de manera àgil i eficaç, tot evitant conflictes i costosos procediments i salvant moltes empreses i llocs de treball. Un optimista no espera que no utilitzin o frenin les possibilitats que obre la llei.

¿On són les pimes? Si alguna cosa ha cridat l'atenció del debat i de la reforma és el poc -per no dir cap- protagonisme que hi han tingut les pimes, que són les que concentren més volum d'ocupació, a les quals en moltíssims casos la negociació col·lectiva suposa cotilles i limitacions més grans i que pràcticament no participen en les negociacions dels convenis (tot i que siguin obligatoris per a elles, a diferència del que passa a la resta dels països). Quan arribi la recuperació, elles hauran de ser les que facin créixer l'ocupació i sembla que segueixen en una situació de desavantatge comparatiu.

¿Algú entén alguna cosa? Tots els mitjans de comunicació van dedicar una àmplia informació a la reforma, que està a tots els racons de l'actualitat (fins i tot els del 15-M es van plantar a la seu de la CEOE per manifestar no se sap què amb relació a ella -¿deuen voler convenis d'empresa o de sector?-)

i tothom en parla, però ¿sabem per què és tan important reformar el nostre sistema? La transcendència de la matèria es pot entendre amb un exemple: amb la llei (amb la nostra llei) a la mà, per a les empreses és més fàcil acomiadar treballadors que rebaixar-los el salari, perquè per a la segona cosa fa falta tenir acord i per a la primera, no. Això es deu en gran part als mecanismes de la negociació col·lectiva i és una de les raons per les quals l'ajust davant la crisi s'ha fet al nostre país via ocupació (acomiadant) i no via ajust de condicions de treball, com ha passat en moltes altres economies.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L'OCUPACIÓ hauria de ser legalment el primer i més important valor a protegir, i això, ara com ara, no és així. La llei hauria de recollir i potenciar molt més clarament tots els mecanismes perquè l'acomiadament fos l'última opció, utilitzable només quan s'haguessin esgotat totes les alternatives possibles. Mentre això no sigui així, alguna cosa funciona malament en el nostre ordenament legal i alguna cosa caldrà corregir si no volem seguir condemnats a viure amb uns nivells de desocupació i ineficiència del mercat de treball que no es donen en pràcticament cap altre país desenvolupat. Això requereix canvis estructurals, i sembla que la reforma no és tan ambiciosa com la gravetat de la situació exigeix, tot i que els efectes dependran de l'ús que en facin les organitzacions empresarials i sindicals. Està a les seves mans...

Soci de l'Àrea Laboral de KPMG.