Mitjans de comunicació públics
Alcaldes que se salten la llei
No tots els ajuntaments compleixen amb les obligacions que estableix la normativa audiovisual
Alcaldes que se salten la llei_MEDIA_3 /
Quan els flamants alcaldes hagin obert les diferents carpetes de la seva competència no pocs s'hauran trobat amb una activitat gens negligible: l'ajuntament és titular d'una ràdio o, junt amb altres, forma un consorci titular d'una TDT. Fins aquí, normal. Però ho és menys quan se sap que no tot el paisatge audiovisual públic està legalment normalitzat. No és que hi hagi una gran majoria de casos, però, en tractar-se de l'àmbit del poder polític, per pocs mals exemples que hi hagi, la situació esdevé greu. S'ha de denunciar. I els primers interessats a normalitzar-la haurien de ser els mateixos veïns del municipi.
HAN DE saber que la ràdio o la TDT de l'ajuntament és seva. Primer, perquè funciona gràcies als seus impostos, però també perquè tenen dret a participar-hi mitjançant els mecanismes que la llei audiovisual estableix. L'ajuntament compleix amb la ràdio o la TDT un servei públic i aquí rau la diferència essencial amb els operadors privats. Aquests exerceixen el legítim negoci de la comunicació i poden decidir els seus continguts d'acord amb la línia editorial lliurement escollida. Els operadors públics, no. Per imperatiu constitucional han de donar accés en la seva programació a grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat.
El legislador ha estat curós a l'hora d'organitzar aquest accés. I l'ha establert mitjançant dos deures. Un, el del pluralisme intern de la programació que obliga a garantir una presència proporcional de les forces polítiques en els informatius. Però hi ha un segon deure que sovint s'oblida sobretot en les ràdios de municipis petits. La llei diu textualment: «En la gestió del servei públic de comunicació audiovisual d'àmbit local cal garantir la participació dels grups socials i polítics més representatius dins el territori corresponent, i també de les entitats sense ànim de lucre del mateix territori, per mitjà de la seva integració en un consell de naturalesa consultiva i assessora». La realitat ens diu que no sempre es constitueix aquest consell.
Un consell que, a més, té unes altres funcions com és la d'avaluar prèviament al seu nomenament la capacitat, el mèrit i la idoneïtat dels candidats a ocupar els llocs de màxima responsabilitat de la ràdio o la TDT. És la manera com, juntament amb els grups polítics i els agents socials, aquelles associacions culturals, esportives, religioses i d'altres que tenen un pes reconegut a la localitat també intervenen en la configuració de l'emissora. No és una qüestió anodina sinó la peça clau que justifica el servei públic.
Atès que la ràdio i la TDT s'han de finançar principalment amb les aportacions pressupostàries que faci l'ajuntament, s'ha establert un mecanisme que garanteix l'autonomia de la gestió del servei respecte del govern municipal i que s'anomena contracte programa. És un pacte entre l'ajuntament i els responsables de la gestió, que acostuma a ser una empresa pública, pel qual es proveeix els fons necessaris per a la prestació adequada del servei públic, tot definint alhora els seus objectius específics. Una obligació essencial per garantir la independència del mitjà i assegurar que no es transformi en corretja de transmissió del corresponent poder municipal. No hi ha pitjor amenaça a la independència dels periodistes que sotmetre'ls a incerteses sobre el seu futur; cal recordar la precarietat laboral existent, sobretot a les ràdios municipals. El contracte programa ho evita en assegurar ingressos necessaris i suficients.
Per tant, els ciutadans haurien de comprovar el compliment d'aquests deures, que trobaran detallats en el que s'anomena reglament d'organització i funcionament, aprovat pel ple municipal i desenvolupat en el respectiu contracte programa. Han de vigilar que l'alcalde no se salti la llei.
Perquè només complint la normativa es gestiona correctament una emissora pública local i així es justifica la seva existència enfront del sector privat. Una convivència difícil, sovint alterada per comparacions que van des d'una presència excessiva -el sector de la ràdio pública a Catalunya representa un 75,7% del total- a la competència que suposa el seu accés al mercat publicitari, que a vegades incorre en pràctiques deslleials.
Naturalment, en un context de crisi econòmica, és raonable deduir que alguns alcaldes s'estimin més prioritzar altres serveis públics per sobre del compliment amb la ràdio o la TDT. L'avantatge és que el servei audiovisual no és obligatori per a cap ajuntament. No figura en el llistat de serveis ineludibles, ni per als municipis amb més de 50.000 habitants. Cap norma obliga un ajuntament a ser titular d'una ràdio o una TDT. Per tant, l'alcalde sempre hi pot renunciar. El que mai podria fer és privatitzar-la cedint la gestió a una empresa privada.
Faria falta aprofitar la conjuntura econòmica actual per clarificar el sistema públic audiovisual català i redreçar una trajectòria excessivament caracteritzada per una oferta de mitjans públics sense visió global de la demanda i a vegades fins i tot per la creació compulsiva d'emissores. Exvicepresident del Consell
de l'Audiovisual de Catalunya.
