El torn
Indignació política i econòmica
La crisi econòmica, a escala europea i americana, es fa servir darrerament per justificar-ho tot. (Hi va haver un moment en què tot era culpa de la globalització, després ho va ser deBin Laden, ara ho és de la crisi econòmica. ¡Va bé de tenir un ase dels cops!)
Amb això, però, s'oblida -hi ha oblits interessants i interessats- que, a Catalunya, la crisi és, en primer lloc, política. Si el país no sofrís un espoli anual de 22.500 milions d'euros, no s'haurien de tancar hospitals, ni reduir despeses en educació o en serveis socials. Al País Basc no ho han pas de fer. Mentre ens desfoguem plorant perquè l'Estat ens torni, o avanci, 1.450 milions d'euros que, pel que sembla, ens resoldrien alguns problemes, sembla que deixem per a demà o per a demà passat la reclamació dels més de 22.000 milions que són nostres. ¿O no és legítim que nosaltres gestionem la riquesa que generem? Aquesta ha de ser la primera, gairebé única, reclamació econòmica que hem de fer. I si l'espoli continua, hem de començar a recaptar ingressos pel nostre compte. Perquè deixar-se espoliar no sembla digne. ¿Això no ens indigna prou?
Notícies relacionadesLa crisi del sistema econòmic també hi és, evidentment. Perquè, després de la indignació política, ens hem de preguntar com generem la riquesa que generem, com es reparteix, a costa de qui s'arriba a acumular, qui són els beneficiaris i qui els perjudicats. I és obvi que un sistema capitalista galdós com el que tenim no pot satisfer de cap manera l'ànsia de justícia social que molts tenim. Per aquí, doncs, també ve tota la indignació del món.
Ja és hora que no fem només llistes de greuges o que ens atrinxerem darrere d'excuses i de dissimulacions. Comença a ser l'hora de la veritat: la veritat política és l'espoli que patim; la veritat econòmica és que acceptem un sistema econòmic injust i volem fer veure que no passa res.
