Cinema català: guanyar-se el públic

S'acosta l'estiu i això és sinònim de rodatges. Tot i la conjuntura econòmica actual, les productores es llancen al carrer i els directors criden l'anhelat «Acció!». Aquests rodatges donen fe que la indústria catalana té energia i que continua sent una peça imprescindible de la cinematografia espanyola.

Una altra cosa és la incidència real que aquestes pel·lícules tenen en el mercat. És evident que el retorn continua sent molt inferior a l'esforç que s'hi realitza. El cinema català i espanyol encara tenen un deute pendent amb el seu públic. Cal consolidar-se com a oferta d'un públic generalista i no solament especialitzat. És a dir, el nostre cinema necessita més èxits de taquilla i d'opinió pública i publicada. Certament, cal aprofitar l'estela deixada perPa negre i altres produccions recents que han trencat un munt de tabús inqüestionables fins al moment.

Aquesta prioritat per augmentar el nombre d'espectadors per pel·lícula i no tant per produir-ne més s'ha instal·lat també en les mentalitats dels nous responsables de la cinematografia catalana. En una trobada recent del Club dels Productors, el director de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC),Fèlix Riera,analitzava davant dels productors la trajectòria dels últims anys de la inversió dels recursos públics en audiovisual. Un 90% d'aquestes ajudes s'han destinat a la producció, i només un 10% a les altres parts de la cadena: la distribució, l'exhibició, la promoció i l'obtenció de nous públics.

El resultat d'aquesta política ha estat una cinematografia catalana amb més de 80 pel·lícules l'any, però menys d'una vintena amb una incidència real a les sales i altres finestres d'explotació. Conclusió: l'Administració ja ha començat a traslladar al sector la necessitat de corregir aquestes proporcions. És a dir, destinar part dels recursos de producció a la distribució, exhibició i promoció de les pel·lícules realitzades.

El resultat pretès és que les pel·lícules arribin en millors condicions al mercat: que les sales les exhibeixin competitivament, que tinguin les campanyes de promoció necessàries per al públic objectiu, i que els distribuïdors independents recuperin l'espai desaparegut fa anys.

La manera com consumim audiovisual s'ha transformat. Pensar que una pel·lícula només té una explotació comercial al cinema és un profund error. Per tant, l'Administració també reclama als productors ser més imaginatius a l'hora d'estrenar i distribuir els productes: a la sala, a internet, a la televisió,...

La Generalitat, però, és conscient que no n'hi ha prou amb un canvi d'orientació del sector. Les televisions han d'oferir franges de programació dedicades a la producció del país. TV-3, principal coproductor de l'audiovisual català, haurà de respondre a aquesta demanda clàssica dels productors a la qual ara es suma també l'ICIC. En definitiva, que la televisió catalana participi en una política més sostenible, que acompanyi tot el procés d'una pel·lícula, amb molta importància en la difusió i promoció.

Igualment, a TV-3 se li demana un paper més actiu en la internacionalització del nostre audiovisual, i concentrar esforços a penetrar en països emergents, com el Brasil, i no tant en països més madurs i per tant més tancats.

Fèlix Riera també detecta com un greu problema del nostre sistema l'absència de distribuïdores fortes a Catalunya. El màxim responsable de la cinematografia catalana recorre a imatges agrícoles per assegurar que tenim una gran llavor -les

pel·lícules- i una terra fèrtil -un mercat disposat-, però no hi toca el sol. Aquesta energia necessària és la distribució, imprescindible perquè el cinema català arribi a les sales amb les millors condicions possibles. Així doncs, la Generalitat orientarà la seva política a enfortir les distribuïdores catalanes independents.

Si aquestes noves estratègies es consoliden en les línies de suport a la cinematografia de l'any 2012, la conseqüència normal és que forçosament es rodarà menys, però les pel·lícules catalanes estrenades el 2013 tindran més còpies i més sales, duraran més setmanes en cartell i en millors horaris, i es beneficiaran de campanyes de promoció més contundents. En definitiva, menys pel·lícules hauran de tenir més públic. Si aquest és l'objectiu, l'orientació de la Generalitat és correcta segons la nostra opinió. Ara bé, de res serviria reduir la inversió en producció si després aquests recursos estalviats no es visualitzen a les sales de cinema i als mitjans de comunicació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Restablir la cadena de valor, donant importància a totes les fases de la producció, distribució i exhibició, i millorar la internacionalització del nostre audiovisual són un bon full de ruta. El principal escull serà, però, la reducció dels pressupostos de la mateixa Administració i de les televisions, així com aconseguir un finançament més racional amb una política de préstecs basats en el circulant i no en els béns immobles de l'empresa o els seus responsables.

Responsable de comunicació de la junta directiva de Productors Audiovisuals de Catalunya (PAC).