Dèficit patriòtic

Els ciutadans d'aquest país hem patit la pitjor crisi econòmica de la democràcia, conseqüència de la fatal conjunció de la recessió global i de l'esclat de la bombolla immobiliària autòctona. En el nostre destí advers hi han confluït, doncs, un potent desencadenant extern, l'enfonsament del sistema financer; un element autòcton, el col·lapse sobtat i en bona mesura irreversible de la construcció residencial i del negoci immobiliari; i, si es vol, un element accidental, que és la gestió que els poders públics, el Govern en primer lloc, han fet de la crisi.

L'infortuni que s'ha abatut sobre nosaltres, de manera irremissible i del qual només hem estat culpables en el que es refereix a haver consentit el reescalfament de la construcció (un pecat que s'hauria de prorratejar entre tots els governs dels últims 20 anys), havia d'haver rebut a manera de resposta l'enèrgica mobilització de totes les forces vives i institucionals de la societat civil. Això hauria estat de lògica davant una tempesta de proporcions descomunals que va llançar en pocs mesos al pou de la desocupació més de dos milions de persones.

No obstant, només el Govern ha complert amb la seva obligació i ha reaccionat davant l'adversitat. Ho va fer probablement tard, encara que no més tard que la majoria dels governs occidentals, i amb decisions si més no controvertides ja que aplicar mesures keynesianes a la gran recessió va acabar semblant allò de matar el càncer amb aspirines. De qualsevol manera, només l'Executiu deRodríguez Zapaterova interposar dics a la crisi, que va anar desbordant-los successivament, fins que, en un moment límit, el president del Govern va entendre que la teràpia adequada exigia la seva immolació política: va ser el 12 de maig del 2010, quan va anunciar el gran ajust, imposat per uns mercats que supeditaven el finançament del nostre deute a uns compromisos estrictes de rigor pressupostari.

Malgrat el caràcter extrem de la conjuntura, el Govern no va aconseguir suport per portar a terme aquell sacrifici, del qual depenia la intervenció o no de l'economia espanyola, en risc de patir un rescat al qual ja s'estava sotmetent l'economia grega: el colossal ajust d'uns 15.000 milions d'euros, que representa una reducció addicional del dèficit de l'1,5% del PIB el 2010, va tirar endavant al Congrés per un sol vot gràcies a l'abstenció de CiU, CC i UPN, i amb el vot en contra del Partit Popular, que va jugar a abatre al Govern encara que fos a costa de la humiliació espanyola.

Però no NOMÉS els partits no vinculats al Govern s'han desentès completament de la dura i impopular teràpia que requereix la crisi. També els empresaris i els sindicats han estat incapaços d'acordar les reformes indispensables perquè aquest país materialitzi el canvi del patró de creixement que determini la nostra modernització. Els agents socials van ser incapaços de consensuar la reforma laboral, tan tímida que va resultar segurament insuficient, i ara, després de divagacions indecoroses, també han fracassat en el seu intent d'acordar la reforma de la negociació col·lectiva.

Potser convindria recordar que aquestes piruetes s'han produït sobre un rerefons tràgic de gairebé cinc milions d'aturats i en el marc d'un teixit empresarial exhaust, elements que donen una certa indecència sobre el tauler de les negociacions. Perquè els que les han frustrat no poden ignorar que l'eficàcia de la reforma és diferent si prové d'un pacte social o d'un decret llei del Govern.

És trist comprovar, en fi, que les grans institucions sociopolítiques d'aquest país, els partits d'oposició, els sindicats, les organitzacions empresarials, no han respost a la gran recessió amb l'entrega i la magnanimitat que haurien estat desitjables en moments de gravíssima adversitat per a una majoria social, que pateix en termes molt durs les conseqüències directes de la crisi. Al contrari que en la transició espanyola, en què es van haver de prendre difícils decisions constituents enmig d'una greu crisi econòmica i es va comptar amb la patriòtica bona disposició a la moderació i al pacte de totes les organitzacions polítiques i socials, aquesta vegada no hem estat a l'altura dels requeriments i s'ha advertit un gran dèficit patriòtic, una falta penosa de sentit de l'Estat. Això explica sens dubte la indignació, solapada o explícita, que s'adverteix en el cos social, fart que les institucions polítiques, les intermèdies i els grups socials més influents es desentenguin del fracàs col·lectiu d'un país que va ser induït a viure per damunt de les seves possibilitats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ningú HAURIA de creure que les pròximes eleccions generals, guanyi qui guanyi, posaran fi a aquesta irritació generalitzada que s'ha apoderat de les articulacions d'aquest país: hi haurà d'haver canvis molt més profunds perquè la democràcia es reconstrueixi i la societat recuperi la seva confiança en un model democràtic deteriorat a consciència per molts dels seus actors més caracteritzats.

*Periodista.