El paper de les noves minories actives

La característica més rellevant de la societat actual és sens dubte la complexitat. La irrupció de factors inèdits -com la globalització, amb les mobilitats legals i il·legals, la corrupció a gran escala, el final de certes fonts d'energia o la crisi del model familiar- ha desbordat els diagnòstics tradicionals, i això complica la feina del sociòleg i deixa sense sentit certes polítiques públiques. Valors bàsics fins ahir mateix com la solidaritat social i la confiança institucional ara es qüestionen. Per una altra part, la redefinició dels espais econòmics i dels eixos de desenvolupament transnacionals desenterra vells proteccionismes. La incertesa constitueix, en aquest context, la nostra única seguretat, protagonistes en trànsit entre un món que desapareix i un altre que amb prou feines percebem. El cúmul de canvis desborda la nostra capacitat comprensiva, la qual cosa explica una certa orfandat intel·lectual i un escepticisme massa generalitzat.

Tradicionalment, les elits culturals -descrites perKarl Mannheim com a minories actives que (re)produeixen un discurs que (re)interpreta la realitat i que les converteix en pol de referència de la societat- han tingut un paper determinant en la creació d'alternatives enfront dels nous reptes i també en la transferència social, ja que les seves propostes funcionen com ademostration effect. Aquestes minories constitueixen grups socials que neixen i s'organitzen en moments històrics concrets. És així pel que podem identificar els moviments culturals d'on van partir durant la transició la majoria de les interpretacions de la realitat social i política actuals. Els grups d'intel·lectuals formats al voltant de certs mitjans de comunicació olobbiesde pressió encara exerceixen un paper massa important en l'entorn actual, malgrat que les seves idees han estat amortitzades pel pas del temps i l'adveniment de la complexitat actual. En la cultura catalana, per exemple, aquestes minories -com l'Assemblea de Catalunya o la Nova Cançó- van tenir un paper civicopolític crucial. Ara bé, els nous fets exigeixen noves idees que els expliquin i noves polítiques que elsgovernin. Al cap i a la fi, com assegurava Kurt Lewin,no hi ha res més pràctic que una bona teoria.

L'aparició de la generació dels indignats apunta a noves maneres d'exercir aquesta funció. Però la fortalesa -i potser també la debilitat- del seu discurs radica, segons la meva opinió, en la mateixa indignació, un simple estat d'ànim -com l'optimisme o el pessimisme- poc o gens productiu socialment i políticament. La impaciència espasmòdica no sembla una estratègia germinal més enllà delhappeningsituacionista. El seu objectiu és, literalment, una democràcia real, ja. Però això no depèn només d'un discurs -tan indignat com justificat-, sinó de trobar els mecanismes adequats per a la intervenció

-social i política- en un context tan complex com canviant.Serge Moscoviciva analitzar al seu dia els processos d'influència d'aquestes minories actives en el canvi social, i va establir unes condicions bàsiques que convé recordar: (a) disposar d'una solució coherent de canvi, (b) esforçar-se activament per fer-se visibles socialment, (c) ser reconeguts per mitjà d'un comportament consistent i per presentar els punts de vista de manera convençuda, i (d) encarar obertament el conflicte o desafiar la conformitat imperant.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Com a militant de l'optimisme de la voluntat, vull pensar que les crisis són temps d'oportunitat i que tant les elits culturals tradicionals com les iniciatives sortides de les diferents expressions de la indignació han de trobar un espai de diàleg que els permeti construir la bastimentada d'una nova revolució cultural, amb perdó, que impugni, en primer lloc, el darwinisme social que avança en marxa triomfal tant al carrer com als mitjans. Segons la meva opinió, tant la indignació expressada a les places públiques com a les urnes -¡per favor, senyories, estudiïn en profunditat els milers i milers de vots nuls i blancs!- s'ha de canalitzar en propostes concretes i adequades al calibre dels reptes i a la seva (re)solució gradualista. No estic segur, tampoc, que l'anomenatpensament en xarxapugui substituir el paper de laintel·liguèntsiatradicional que troba el seu camp de joc en l'esfera pública.

CreC, finalment, que es necessita un nou diagnòstic que impliqui, al seu torn, un discurs alternatiu i una complicitat explícita dels mitjans de comunicació tradicionals -especialment dels escrits, mal que els pesi als tecnòlegs-, amb l'activisme de les xarxes mal anomenades socials. Els mitjans encara són el laboratori de les millors propostes, l'escenari de les denúncies més radicals i, sens dubte, elmelting pointimprescindible entre les elits culturals, la societat civil -les autèntiques xarxes socials- i l'Estat. La creació d'una nova agenda informativa és imprescindible per construir un nou edifici moral capaç detourner la pagede les idees caduques que ja no expliquen, sinó que ens compliquen, la vida. No caiguem en un altre error de diagnòstic tan palmari com el que assegurava que a sota de l'asfalt hi havia la platja. A sota de l'asfalt sempre hi ha hagut el negoci, vull dir, els mercats. Periodista.