Dignitat nacional, indignació social

En una societat instal·lada en la complaença, la indiferència s'imposa de manera imperceptible mentre bufa el vent del benestar material. La gent va omplint els dipòsits de qualsevol combustible necessari per al consum i només vol que no l'atabalin. Però quan els vents es tornen de tempesta, la indiferència deriva en indignació i creix el malestar. El desprestigi del sistema polític que ha provocat d'uns anys ençà l'espiral tòxica de la política espectacle i la tirania dels mitjans, hi té molt a veure. També l'obsessió per la immediatesa ens ha tornat molt impacients i intolerants a l'adversitat.

Un gran núvol d'indignació nacional s'estenia per tot Catalunya fa un any i mig. El novembre del 2009, un editorial conjunt dels diaris parlava en nom de la dignitat de Catalunya, expressant el malestar de la societat catalana, després d'anys de progressiva desafecció envers Espanya. La campanya del PP contra l'Estatut hi tenia molt a veure. El 10-J del 2010, la gran manifestació postsentència del Tribunal Constitucional elevava el to de la indignació col·lectiva i preludiava la desfeta de la coalició governant a Catalunya entre el 2003 i el 2010 (derrota confirmada estrepitosament el novembre i certificada a les municipals de maig). En aquell clam massiu de fa un any, aparentment hi cabien tots... Tots menys el PP i els seus corifeus, perquè ells eren els que havien originat el núvol tòxic d'animadversió que feria la nostra dignitat nacional. Però un cop recuperat el poder per part de CiU, aquella indignació nacional d'ara fa un any sembla que ja no empeny a excloure ningú. Ara hi ha indignació social i per fer-hi front els nostres governants arronsaran el dit acusador contra els que tant ens van humiliar fa només quatre dies. Serà allò tan català de fer de la necessitat virtut.