Reactivar la capitalitat mediterrània

La Unió pel Mediterrani (UpM) té des de fa pocs dies un nou secretari general, el diplomàtic marroquí Iussef Amrani, que ha estat ambaixador a països llatinoamericans i per tant és sensible a la cultura espanyola. Barcelona té nou alcalde. Aquestes dues novetats han de suposar una nova oportunitat per rellançar la UpM. Barcelona no pot desaprofitar aquesta capitalitat i ha d'esmerçar esforços per mantenir-se com a referent internacional.

Sovint parlem del Mediterrani i d'Europa pressuposant dues realitats separades, amb interessos i objectius divergents, però la Unió Europea ha vist la importància geoestratègica de la regió i en els darrers anys ha orientat una gran part dels seus esforços a construir nous ponts de diàleg i noves relacions amb els països de la ribera sud del Mediterrani, de manera que s'ha convertit en una política exterior prioritària.

La naturalesa d'aquesta política exterior és paradigmàtica, atès que brega alhora amb països que formen part de la UE i d'altres que no. Aquesta divisòria no només distingeix els membres dels no membres, sinó països amb identitats culturals, nivells de desenvolupament econòmic, sistemes polítics i estructures socials molt diferents. Això no invalida les raons per defensar i sostenir una política estratègica comuna: més enllà d'una història compartida al voltant d'un espai únic, el veïnatge imposa interessos comuns que s'han de resoldre supranacionalment, talment succeeix amb els problemes mediambientals a la Mediterrània; el veïnatge també demana la resolució de friccions frontereres, ja sigui per temes pesquers o migratoris, i exigeix estratègies integrals econòmiques i polítiques, des del moment en què tot allò que succeeix en un país sempre acaba tenint conseqüències en el seu veí.

Les iniciatives de l'agenda de la UpM s'estructuren en quatre eixos principals: a) política i seguretat (promoció d'un espai comú estable i democràtic), b) desenvolupament econòmic sostenible, c) cooperació sociocultural i educativa, i d) migració i integració social. Però més enllà de les qüestions programades, tot sovint la realitat imposa la seva pròpia agenda. Aquest és el cas de dos aspectes que avui dia agafen una rellevància cabdal: l'estabilitat a la regió i la immigració, temes que sense ser completament nous prenen noves dimensions en el marc de les revolucions polítiques del nord de l'Àfrica i el Pròxim Orient i la crisi econòmica que també s'estén al sud d'Europa.

En el primer dels camps, l'estabilitat de la regió, hi trobem les revoltes per a una democràcia efectiva i un conflicte de llarg termini i abast, el que enfronta Israel i Palestina, conflicte que no es resoldrà d'un dia per l'altre, però en què la UE encara ha de desenvolupar un paper diferenciat i únic del que han portat a terme fins avui els EUA. Aquest conflicte, si bé idiosincràtic i específic, es veurà modificat per les revolucions que afecten països de l'entorn proper, moltes amb un horitzó obert. Es desconeixen els futurs aliats, els colors dels governs que acabaran liderant els processos de transformació, la dinàmica de les seves polítiques exteriors, el pes que acabarà tenint l'exèrcit, el grau de llibertats democràtiques que seran finalment garantides... Les preguntes són més que no pas les certeses. Però, alhora, la UE i específicament a través de la UpM, té l'oportunitat única de donar suport als processos democratitzadors impulsats per les societats civils d'aquests països, alhora que pot incidir i treballar conjuntament amb els nous governs sortints de les revolucions.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El segon gran repte de la regió és la immigració. D'una banda, segons les tendències demogràfiques actuals, la població de la UE es mantindrà estable els pròxims anys, mentre que la dels països meridionals seguirà augmentant. Aquest fet, unit a la bretxa existent entre les economies del nord i del sud del Mediterrani, demana un marc de gestió de la immigració unificat, acompanyat alhora de polítiques de desenvolupament econòmic i d'educació. Els moviments migratoris són, cada vegada més, bidireccionals, de treballadors, però també d'estudiants, investigadors i empresaris. La gestió conjunta de la immigració encara és més necessària quan molts països de la UE i especialment els del sud es veuen immersos en una crisi econòmica que no minora i una mobilització social creixent; i quan, paral·lelament, les revolucions del nord de l'Àfrica i del Pròxim Orient creen nous fluxos de refugiats polítics. La situació no és trivial; fins i tot el que semblava un dels puntals consolidats de la política europea, l'espai Schengen, trontolla en aquest nou escenari.

De nou, les solucions només poden venir dels compromisos conjunts que prenguin els països implicats en aquestes dinàmiques. La UpM emergeix així com un espai de construcció i diàleg col·lectiu que treballa, més enllà de les urgències diàries, per una política a mig i llarg termini. I Barcelona, com a seu de la UpM, no pot deixar escapar aquesta oportunitat per incidir en aquests processos i aprofitar la capitalitat per coordinar l'acció política de la regió. Director de la Fundació Catalunya Europa.