PSC, ¿què es pot fer?

La pregunta és agosarada. ¿Com pot algú pretendre tenir la prepotència de suggerir-li a un tercer què ha de fer sense caure ell mateix en el ridícul? Hi ha qui pensa, sobretot fora de Catalunya, que el PSC ha de saber què vol ser i fer en política. ¿Vol ser un partit essencialment socialista i transversal o bé un de catalanista i socialista? És un fals dilema, ha de ser ambdues coses: és a dir, catalanista, socialista i transversal. El servei que el PSC ha fet al país en els últims trenta anys ha estat doble. Defensar i projectar un catalanisme d'esquerres i progressista i mantenir una població immigrant treballadora castellanoparlant apropada i cohesionada amb Catalunya i la seva societat, assumint valors progressistes i democràtics i contribuint al progrés del país.

Si Als partits els ha estat possible fer polítiques alineades amb el seu ideari ha estat perquè el PSC ha fet que polítiques lligades amb la cultura i els valors identitaris hagin estat assumides per aquesta important població immigrant. No pot el PSC oblidar-la per interès partidari però també de país. Si ho fes els partits xenòfobs, de dreta extrema, i els de dreta espanyolista separadors de la societat encatalansicastellans, tindrien el camp lliure per causar aquells un trencament social i aquests un distanciament en dos grups culturals, que hem tots evitat en els últims anys. Els resultats de les eleccions municipals deixen al descobert aquestes dues conseqüències que han aflorat quan el PSC ha perdut suport social. Els fills d'aquells que varen venir a Catalunya a viure dignament amb el seu treball estan socialment integrats i algunes de les idees i valors que defensava el PSC fa anys necessiten ara una actualització per adequar-les al canvi d'ideals d'uns ciutadans que són diferents dels de la generació anterior.

La qüestió pel PSC és com integrar les diferents tendències i sensibilitats de la socialdemocràcia per arribar a un nou programa quan el partit necessita una refundació, total per alguns i parcial per altres. Pactar un programa fet entre tots té el risc d'arribar a un resultat que no interessi a ningú perquè sent de consens sigui de mínims. Suposant que tal cosa fos possible i s'arribés a un resultat que ningú rebutgés per no propi però generés un moderadíssim entusiasme, ¿què es faria amb aquest programa? ¿Sortiria llavors el partit a la recerca d'un líder que li donés forma i ànima, el personalitzés i l'assumís com a propi? ¿Seria això possible i, sobretot, seria això creïble?

El partit necessita un líder sorgit de la socialdemocràcia i el progressisme i la qüestió és que lideratge és incompatible amb dependència i subsidiarietat. Havent-hi un partit socialista a l'Estat és obvi que un partit socialista català s'ha d'alinear amb les polítiques a nivell del Estat, però necessita per ser creïble mantenir la independència i discrepar sempre que sigui necessari, especialment quan es tractin qüestions que afecten Catalunya. Si es defensa des del socialisme l'estructura federal d'Espanya és una antinòmia que el socialisme català sigui subsidiari de l'espanyol i ho és perquè demostraria la inutilitat del federalisme. D'això se'n deriva la necessitat del grup independent al Congrés i la prioritat en la defensa dels interessos de Catalunya quan aquests no estan en contradicció essencial amb els d'Espanya.

La política és l'equilibri i els partits de centredreta i centreesquerra han d'evitar els extrems, la qual cosa requereix un grau d'intel·ligència i sensibilitat no menor. Els extrems han estat sempre més fàcils de defensar per la simplicitat de les idees i la manca de matisos, però Catalunya és un país de diàleg i equilibri i això fa més fàcil aquesta política tant a la dreta com a l'esquerra.

LA DURESA de la situació que viu el país per la crisi econòmica i sobretot per l'atur, especialment dels joves, que arriba al 40 %, requereix que qualsevol política que es faci ara des del socialisme hagi de ser en suport de les polítiques econòmiques del govern de centredreta, malgrat inevitables discrepàncies. És impossible que una oposició radical al govern i el partidisme polític, és a dir, la defensa dels interessos interns del partit en detriment dels de la ciutadania, puguin ser entesos per una societat que té problemes actuals greus i un futur incert. Sembla, però, que l'opció del PSC és més aquesta que la contrària i si és perpètua la dreta espanyolista ocuparà una part important del seu espai polític. No deixar més sortida a CiU que la col·laboració amb aquella és un error estratègic immens. Cal tenir-ho clar: la por que es podia instrumentalitzar en contra del PP és avui impossible, la memòria política és curta i la societat vol un canvi.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El partit té unaparellque ha estat capaç de guanyar eleccions -no tenen els partits altre objectiu que no sigui aquest-, però està ara mancat de lideratge i capacitat d'arrossegament no dels militants sinó de la societat perquè el PSC no ha de convèncer els seus afiliats sinó els ciutadans, si vol tornar a governar o influir de manera determinant en el govern. El ridícul que calia evitar ha esdevingut real. Els humans sempre cometem els errors en què no volem caure i fem allò que diem que no volem fer.

Enginyer.