El palau de la burgesia històrica

Fa pocs mesos, després d'un llarg període de restauració i adaptació, s'ha obert al públic el palau Güell del carrer Nou de la Rambla de Barcelona. El turisme que aquests anys s'havia d'acontentar mirant la façana i fotografiant les xemeneies del terrat des de la vorera del davant ja té a la seva disposició un altreGaudí. La referència al turisme aquí no té cap indicació negativa: és la valoració internacional d'un dels grans monuments barcelonins, que és, al mateix temps, una mostra del tarannà de l'alta burgesia catalana del segle XIX i la seva arriscada aposta per una cultura d'avantguarda.

Aquesta especial qualitat de la burgesia que gestionà no només l'empenta de la Catalunya industrial, sinó el reconeixement del país com una identitat cultural i social, és segurament el primer comentari que suscita la visita, ara que el palau ha recuperat la magnificència original. Una magnificència que no radica només en temes ornamentals i decoratius, sinó, sobretot, en la saviesa arquitectònica de tots els espais seqüencials, segurament el gest més modern del primer modernisme. El palau Güell no és només una mostra de riquesa i poder, com se sol esperar dels grups socials emergents, sinó un conjunt d'innovacions en l'ordenació de l'espai que aconsegueixen plantejar una nova tipologia de palaus residencials que fins aleshores estaven emmarcats encara en els residus barrocs i neoclàssics. El palau Güell oblida, per exemple, l'enfiladei adapta dues tipologies socialment més modestes però formalment més riques: la residència urbana de qualitat i les referències a certs tipus eclesiàstics amb la seva modesta monumentalitat, però també amb el seu pairalisme domèstic. La sala central, il·luminada només pels forats del pinacle i pels dos filtres ambientals dels passos perduts que la separen del carrer i de l'interior d'illa, marca un espai de relacions verticals -funcionals i visuals- amb gairebé tots els pisos. El pintoresquisme distributiu de les plantes és la solució intel·ligent al que podríem dir pintoresquisme vital del mateixEusebi Güell:el projecte deGaudíva anar canviant a mesura que el propietari comprava noves cases de l'entorn. Tant en la intel·ligentíssima composició de la façana com en la distribució de les dependències apareixen les llagues d'aquesta evolució i en confirmen el caràcter burgès: el palau dels Güell, un palau urbà en un barri dens, ja en l'inici d'una degradació, fet amb la juxtaposició de trossos cadastrals, promogut per la voluntat del nou comte de perllongar la casa dels seus pares a la Rambla, sumant anècdotes, responent a imposicions de l'entorn o batallant-hi enginyosament.

Totes aquestes qualitats i les que responen a l'excel·lència de l'arquitectura són ara més evidents que mai perquè la restauració dirigida des de la Diputació per l'arquitecteAntoni González i els seus col·laboradors ha rehabilitat molts elements i els ha deixat de manifest. Gràcies a aquesta acurada acció es poden recollir noves observacions. Per exemple, la variada qualitat decorativa amb la participació de moblistes i decoradors molt significatius dels períodes inicials del modernisme, sovint artesans que no consideràvem en l'òrbita habitual del gaudinisme. Per exemple, també, l'extremada voluntat expressionista que predomina sobre el pretès racionalisme constructiu i funcional que tan equivocadament se sol citar com la característica més moderna deGaudí.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

El Palau em sembla significatiu perquè és gairebé la seva primera obra i aquella en què el torrent espontani de la inspiració no estava forçat encara per elucubracions filosòfiques o científiques. El palau Güell i la Pedrera del passeig de Gràcia, amb 20 anys de distància, marquen potser la fita inicial i la terminal d'una inspiració formal lligada a l'expressionisme centreeuropeu i a les arrels modernistes, sense l'opressió d'una rebuscada lògica constructiva: elGaudífonamentalment revolucionari quan encara no havia claudicat amb la iconografia religiosa-estructural.

Ara, després de tantes protestes pels mals tractes a què han estat sotmeses les obres deGaudí,després d'aguantar les cursileries expiatòries del Temple de la Sagrada Família amb les hipòcrites oposicions a la modernització del subsòl de Barcelona, aquesta restauració fa canviar la balança perquè respon alhora a una valentia adaptadora del disseny i a una anàlisi científica del monument i les seves circumstàncies. Arquitecte.