'Oh-lai-là, la masovera se'n va al mercat'

Aquesta cançó que cantàvem de petits s'ha convertit, fa uns anys, en el turment dels europeus. És un malson de masoveres que cada dia van a comprar, que tot s'ho gasten i que, al capdavall, es queden sense res perquè tot s'ho han menjat. Aquesta és, avui, la metàfora de molts estats d'Europa: ja no som amos del nostre petit tros, en un món que cada dia es lleva pendent de l'humor que hi haurà als mercats, on hem d'anar a buscar els diners que necessitem per pagar el que comprem, o per tornar el que devem. Els estats fa temps que no manen sobre els mercats. Al revés: qui mana són els mercaders que especulen amb les finances, actuant per compte propi o d'altri; determinen qui és de fiar i qui no; i quan s'ho proposen, fan anar de bòlit les masoveres de mig Europa. Els mercaders són els amos; fa temps que no hi ha més llei que la seva. Van aconseguir amagar el seu rostre rere cortines d'opacitat i van crear els seus propis paradisos, des d'on juguen a ser déus de la creació financera. Durant anys van sacsejar les economies occidentals fins que en van fer saltar les normes i van imposar la desregulació. Els estats van entrar (de grat o per força) en un joc que no controlaven, van anar perdent sobirania i van acabar convertits en masovers, enganyats per la bonança sobrevalorada. Menen però ja no manen el seu tros. Dels amos d'ara, els nous mercaders, no se sap que facin res productiu, només que maneguen els fils de la madeixa global i són cada dia més rics. Ho compren tot, convençuts que no hi ha res que no tingui preu, començant pels qui qualifiquen el deute dels masovers, que han de pagar les pensions dels jornalers, procurar per la seva salut, donar-los aixopluc, tenir-ne cura i mantenir l'ordre. Ja comença a ser hora que les masoveries d'Europa plantin cara als nous mercaders i comencin a cantar una altra cançó.