Rubalcaba, liberalisme d'esquerres

Després de pronunciar el seu discurs de proclamació de la candidatura a la presidència del Govern,Alfredo Pérez Rubalcabaes va definir en unes declaracions informals com «un social liberal». És a dir, com un liberal d'esquerres, o -evocant un concepte molt expressiu en la cultura política francesa- com un radical.

La definició va ser pertinent per enclavar una intervenció programàtica potser massa condensada i potser excessiva en dades i idees en la qual hi havia, sí, nombrosos gestos encaminats a seduir el desencantat electorat progressista, tip que l'economia marqui les pautes a la política, però de cap manera la deriva esquerrana que alguns han volgut veure-hi i altres s'han obstinat a detectar. Si es furga sense prejudicis en els 26 folis del discurs, s'arribarà a la conclusió que ja va obtenirEmilio Ontiveros en una de les primeres anàlisis en què passava revista a l'oferta del candidat. El prestigiós economista posava de manifest que aquest havia introduït components que signifiquen «una menys desigual distribució dels efectes de la crisi i una correcció d'inèrcies poc favorables en la política econòmica»; tot això introduïa uns concrets «accents diferencials» en el seu discurs d'acceptació -que no encara en el seu programa econòmic- que, «més que esquerrans -escriviaOntiveros-, són més propis d'una certa pretensió regeneracionista».

Efectivament, el mateix entorn deRubalcaba ha filtrat alguns matisos al discurs que són il·luminadors i que han aparegut als mitjans a la manera d'acotacions: el candidat no és un socialdemòcrata a l'antiga, ni un col·lectivista que hagi begut a les fonts anacròniques del marxisme, ni un intervencionista disposat a reclamar un Estat gegant i opressiu, sinó un progressista que vol emfatitzar amb realisme el principi d'igualtat d'oportunitats en l'origen, que és la base de l'equitat. Respecte de tot plegat, els col·laboradors del candidat citen el catedràtic de Ciència PolíticaEnrique Guerrero, amic deRubalcaba, que al seu torn esmenta el filòsof alemanyJürgen Habermas,pare del concepte de patriotisme constitucional: «Les democràcies es legitimen per resultats o per valors. Si hi ha resultats, els valors importen molt poc, però quan no hi ha resultats, els valors són la clau».

Evidentment, la demanda d'equitat del centre-esquerra sociològic no era tan gran quan ens sentíem en plena opulència, però s'ha incrementat comprensiblement quan la crisi ha anat generant marginalitat, desintegració i necessitat. Vist d'una altra manera, el paper de l'esquerra en èpoques de prosperitat i en països desenvolupats exigeix menys compromís que en moments de dificultat.

Entre els accents diferencials, alguns de simbòlics i altres d'operatius, Rubalcabaha esmentat la recuperació de l'impost sobre el patrimoni, la lluita contra els paradisos fiscals, la implantació a escala europea (primer) de la taxa Tobin, la imposició d'un gravamen sobre els beneficis de la banca per crear ocupació…, però no estatalitzarà més l'educació ni la sanitat -tot i que sí que fa causa de la preservació qualitativa i quantitativa dels grans serveis públics-, ni emprendrà una recentralització sectària, ni emfatitzarà cegament el sector públic en detriment del privat. Simplement, marca pautes ètiques noves i velles, no només com un gest al moviment del 15-M, sinó també per reconfortar la societat civil, que avui se sent sacsejada per aquestes forces esotèriques a les quals anomenem els mercats, que semblen entestats a arruïnar el nostre Estat del benestar i a eliminar les últimes restes de justícia social que semblaven inamovibles des de la fundació de la democràcia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La socialdemocràcia contemporània, desorientada des de la pèrdua de la referència del socialisme real que li servia de contrapunt, ha abandonat gradualment des de fa temps l'èmfasi en el concepte de redistribució, que és enganyós perquè les polítiques fiscals redistributives, lligades a tendències estatistes i burocràtiques, solen ser ruïnoses per a les economies nacionals. En canvi, la igualtat d'oportunitats en l'origen, que continua sent el gran objectiu progressista, s'aconsegueix millor mitjançant la defensa dels grans serveis públics de qualitat, universals i gratuïts. D'aquesta manera, el volum de l'Estat no es decideix dogmàticament: el sector públic ha de tenir la dimensió capaç d'assegurar aquests serveis.

Al nostre país, aquest Estat del benestar, enriquit amb el quart pilar de la dependència, va ser sostenible mentre va durar el miratge de la bombolla immobiliària, una font de recursos que, juntament amb una intensa demanda interna, ens va permetre fins i tot presumir de superàvit fiscal. Però tot indica que quan assolim en el futur l'estabilitat i la normalitat basades en un nou patró de desenvolupament, la pressió fiscal actual no serà suficient per mantenir l'entramat dels serveis públics. En aquest punt hauríem de centrar el gran debat de futur. Periodista.