Barcelona, civisme d'estiu

Disfrutar de Barcelona a l'estiu, dels seus carrers, terrasses, parcs i platges, és un goig. De fet, totes les ciutats semblen tenir ganes de bon temps; fixeu-vos com berlinesos o parisencs, així que poden, es llancen al carrer, els passeigs o les riberes dels rius per delectar-se amb sol i aire lliure.

No obstant, l'estiu pot ser conflictiu des del punt de vista urbà. Amb mal temps -vent, fred, pluja, neu- els embolics es resolen a casa, però amb calor a vegades guanyen dimensió pública. Novel·la i cine negres ens recorden que és època de passió i desassossec i que és fàcil socialitzar la bronca. Tòpics a part, és cert que les finestres obertes, el soroll del carrer o domèstic, les olors del celobert, la concentració de gent en carrers, platges o terrasses no sempre faciliten la convivència.

És un fet, a Barcelona i altres ciutats mediterrànies, europees, que la presència massiva de persones

-no totes turistes en sentit estricte- en certs carrers, places o zones, com a mers vianants o consumidors de serveis de restauració, oci, etcètera, pot produir cert malestar entre els seus habituals veïns o residents. Passa als barris històrics, com el Gòtic, el Born o la Barceloneta, però també en zones famoses pels seus monuments o locals d'oci com la Sagrada Família o el barri de Gràcia.

Un cert conflicte per l'espai, amb turistes o sense, està sovint latent en barris populars, on pisos petits, de poca qualitat i sobreocupats, i la tradició cultural fomenten la presència al carrer i, en conseqüència, la saturació de l'àmbit col·lectiu. Fer vida de veïnat i compartir el carrer és més habitual i difícil al Raval o a Nou Barris que a l'Eixample i no diguem al Turó Park. Als barris populars, a més a més, amb la nova immigració sorgeixen formes culturals i realitats (festa, música, menjar, hàbits, la mateixa sobreocupació de pisos ja comentada) que a vegades xoquen amb rutines establertes.

Cada estiu es repeteixen dificultats ja conegudes. N'és una el soroll nocturn, que aquest any s'agreuja per les persones que surten a fumar a les portes dels locals. Indefensos davant els tubs d'escapament de les motos o els camions d'escombraries, els ciutadans solem dirigir la nostra ira cap a altres veïns permanents o ocasionals. Això quan no actuem nosaltres mateixos com a consumidors -o depredadors- de l'espai públic. Amb facilitat deixem de ser víctimes per creure que el carrer ens pertany en exclusiva.

I això no és veritat. A Barcelona hi ha un pacte tàcit

-no escrit, però vigent des de la recuperació de la democràcia- que deixa clar que l'àmbit públic no és propietat de ningú en exclusiva tot i algunes inevitables especialitzacions. La ciutat és patrimoni col·lectiu i, en conseqüència, l'espai ha de ser compartit (per al descans, l'oci, la festa o la reivindicació, que tot hi cap). Aquesta regla de civilitat obliga tant els residents com els turistes i, els que es mobilitzen per causes diverses, sigui a la plaça de Catalunya o en altres llocs.

Barcelona rep cada any diversos milions de turistes -no tots estrangers, per cert- que generen molta activitat econòmica, i a canvi utilitzen una part de l'espai públic i tenen interessos que poden ser contradictoris amb els dels ciutadans. La situació inversa es produeix quan viatgem a París, Londres o Nova York, i descobrim que, mentre visitem monuments, hi ha gent que treballa. Turistes i residents haurien de ser conscients del seu respectius rols i, en el nostre cas, no és sensat apuntar-se a la crítica simple al turisme, menyspreant-ne la importància en termes de creació de riquesa.

Compartir la ciutat implica ser tolerants amb múltiples formes de vida, expressió, identitat i activitat, sense més límits, segons la definició clàssica, que el respecte als drets dels altres. Però és ben cert que a l'estiu es multipliquen, també a la via pública

-i no solament a Barcelona, atenció- activitats emparades en el caràcter massiu i anònim de la ciutat (prostitució, tràfic de drogues, delinqüència diversa). És quan destaca el valor de les polítiques democràtiques de seguretat i prevenció com a garantia d'una Barcelona, en aquest cas, sense guetos, sense àmbits vedats a la majoria. Per entendre'ns unca mica més: prendre una cervesa al carrer no és dolent en principi; sí que ho és la privatització de fet que suposa especialitzar una zona en elbotellon, incompatible amb la ciutat compartida.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquesta línia, diré que no em sembla malament que s'aposti per la cultura, la higiene i el bon gust, però als carrers barcelonins ensopego més amb motos sorolloses, bicis a la vorera, cotxes mal aparcats, trilers (per no parlar de formes més serioses de delinqüència) o bars amb preus que perverteixen la idea de terrassa pública, que amb turistes o autòctons més o menys despullats. Distingir entre un top i un biquini, entre un banyador i uns pantalons curts, entre el tors d'un peó de paleta i el d'un turista no sembla que hagi de ser la prioritat de la nostra policia, tot i que el civisme, com a principi general, és necessari perquè el carrer sigui de tota la ciutadania.

Periodista.