La perspectiva esquizoide

El jove viu cap a fora, considera en gran manera l'exterior, l'entorn, la vivència compartida, però no sempre reflexiva. El vell viu cap a dins, interioritza el que succeeix, ho mesura i proposa una visió reflexionada. La del jove és una pintura expressionista, de traços forts i perfils subratllats. La del vell és tan realista com impressionista: mostra el paisatge com el veu, a la seva manera, no volent imposar una visió exageradament propositiva. És la dualitat de la vida; per això en la millor tradició intel·lectual i política el jove s'acostuma a apassionar pel que és radical i esquerrà, per derivar de mica en mica cap a la mesura de la percepció. No obstant, aquesta visió esquizofrènica de la virtualitat humana no sempre es correspon amb l'apreciació de la realitat per part de la societat, que és propensa a fixar la instantània en lloc de fixar-se en les derivacions lògiques del procés existencial.

AristÒtIl es referia al centre com a expressió màxima de la virtut. Els grecs clàssics estableixen en l'harmonia l'ecosistema de la felicitat. Els extrems solen ser desharmonitzadors per naturalesa i, en conseqüència, fonts d'infelicitat individual i social. Així ho predicavaCiceróen el seu tractatDe Senectute (sobre la vellesa), que atribuïa a l'experiència de la vida gairebé el fonament del saber. Per aquest motiu els romans eren governats per les normes que establia el Senat (l'assemblea dels savis).

Tot el que passa a la nostra societat i en aquest temps és un transsumpte d'aquesta dicotomia esquizoide, que més d'un qualificarà de dualisme, quan en realitat és la visió de l'espacial o social en temps diferents. L'ímpetu i la imperícia de polítics joves provoquen tensions, paradoxes i un forçament de l'escenari real. Per la seva inexperiència, donada a ideologismes i improvisacions, no són els més idonis per fer sortir un poble de la crisi.

Zapateroés un testimoni inesgotable d'a- questa forma de procedir inexperta, erràtica i excessivament condicionada pel seu doctrinarisme, una actitud pròpia de la seva joventut a l'arribar al poder i poc comparable al realisme de congèneres comGonzález,Schmidt,Spack,SchröderoMitterrand.La joventut va agreujar sens dubte la seva manca d'habilitat, però això no eximeix la responsabilitat d'una acció esquizofrènica de l'enorme crisi espanyola: les coses són com són, no com ell es va entestar a veure-les; els bancs no són avui més culpables de la crisi que ahir, però ell va presumir de tenir la millor banca d'Europa, la més experimentada i sòlida, i ara la seva gent insinua que tot va ser culpa seva. Es va insistir a restringir la despesa, a extremar el rigor, i el que avui es detecta és un descontrol de la despesa desorbitada. Va intentar escapçar materialment el PSOE, per acabar cedint el poder al més veterà i expert dels seus ministres,Pérez Rubalcaba, que, procedent del felipisme, és tot un testimoni de perennitat a l'estilAndreotti.¿No és esquizoide la seva frustrada renovació? ¿No és fruit de la inexperiència aquesta mutació de criteri sobre la idoneïtat del lideratge? ¿No sembla un error aquesta pertinàcia en el poder quan tot s'ensorra, quan el que seria saludable és tallar radicalment aquest procés greument degeneratiu?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La renovació generacional dels lideratges a Europa està sent un fracàs. Després de l'elit que van compondreMargareth Thatcher, Gorvatxov, Helmuth Kohl,poques llums han sorgit, si exceptuem el brillantTony Blair, potser una llampada epilogal. Avui en dia, molts dels problemes europeus són fruit d'aquesta imperícia, o ceguesa, dels lideratges nous, sense substància ni consistència, com s'ha demostrat en els casos d'Espanya, a Portugal o a Itàlia ara, amb unBerlusconien descomposició, absentant-se de les seves responsabilitats polítiques, que,in extremis, ha vingut a suplantar el vell i savi estadistaGiorgio Napolitano,president de 86 anys, excomunista i digníssim en les seves responsabilitats públiques. En 24 hores va concordar un pla de mesures duríssimes amb totes les formacions polítiques. L'obra fulminant d'un vell polític amb coratge d'estadista; tal com en un altre tempsPertini, ancià expartisà socialista, que va posar ordre i serietat enmig de les irremeiables tempestats polítiques de la dècada dels 80. ¿Qui es podia imaginar una catarsi semblant?

No obstant, va succeir, a causa dels dilemes ètics mal resolts i de l'apalancament dels seus polítics en la sotsobra esquizofrènica i en la falta de resolució. El problema avui és de dimensions europees: s'ensorren els joves lideratges, i hem arraconat els vells, entesos, experimentats d'una altra generació que va aixecar Europa. És el mateix mal deZapatero, la mateixa dislèxia miraclera deRubalcaba, els silencis enervants deRajoy.¿On és l'estadista que aixequi la moral de la nostra societat? Són tan cecs i mediocres aquests polítics que ni tan sols mereixen el qualificatiu de «cacics de campanar» d'Ortega. Ni Europa ni Espanya han trobat el seu estadista, i sense ells difícilment es trobarà l'entesa entre tanta dissensió i incompetència. Diem unes coses, i en fem altres per si mateixes inconvenients: és l'esquizofrènia. Exdiputat del PP.