Les mitges tintes

Escena número 1.Àngel Ros, referent de l'ala més catalanista del PSC, pacta ambManuel Bustos,sembla que referent de l'ala més propera al PSOE, la no necessitat de grup propi del PSC a Madrid i el dret a discrepar quan més convingui. En els darrers anys de manera especial, un dels factors que més ha trasbalsat la política catalana ha estat precisament l'absència de veu pròpia del que és el principal grup català a les Corts espanyoles. Mentrestant a Madrid han passat el debat de l'Estatut, el nou sistema de finançament i uns quants episodis relatius a la quotidianitat de la vida de catalans i catalanes, ja sigui en forma d'infraestructures, de gestió d'aeroports, de convocatòria d'oposicions a ensenyament, de la permanent visió radial de l'Espanya moderna, de tantes i tantes coses que han anat incrementant la desafecció dels catalans amb la política, però molt especialment amb la política que ve de l'Estat espanyol, i que genera cada dia uns quants indignats més, i per més motius al nostre país que en cap altre. Alguns diuen fins i tot que tanta desafecció i indignació fa créixer l'independentisme. Ara només cal que els independentistes ho sapiguem entendre.

Escena número 2.Josep Antoni Duran i Lleida,flamant cap de llista a Madrid de la coalició governant a Catalunya, anuncia la disposició personal i col·lectiva a entrar en un hipotètic Govern a Madrid sempre que hi hagi pacte fiscal. La pregunta òbvia i natural és ¿i què és el pacte fiscal? ¿El concert econòmic, potser? ¿O un sistema de finançament, degudament maquillat, que continuï perpetuant el dèficit fiscal que pateix Catalunya pels segles dels segles? O potser un terme mitjà, no fos cas que ens arribessin a donar allò que és just i ens mereixem perquè és nostre. Remarco aquí la declaració de l'home de confiança deDuran i Lleida,el conseller d'Agricultura,Josep M. Pelegrí, que reclama la necessitat de normalitzar políticament el PP a Catalunya, deixant de banda «anatemes i tabús» (sic), donant-li tota la capacitat d'influència a la societat catalana, i per tant, no només de normalització, també de creixement. Al cap i a la fi, pactar els pressupostos és l'acte polític més important que es pot fer en un Parlament, i això ha fet CiU amb el PP. I no són pocs els ajuntaments que a hores d'ara governa la coalició CiU + PP al nostre país. ¿La declaració deDuranés una mena de preparació del terreny per al què pugui venir? ¿Què és més important, el pacte fiscal o la presència del catalanisme en un Govern, previsiblement amb el PP? I sobretot, ¿per què no es parla clar quan es parla de pacte fiscal?

En un i altre cas, tant a la primera escena com a la segona, les mitges tintes acaben triomfant, i aquesta és una norma que impera fa temps en la política. Per entendre'ns, jo no tinc cap dubte que una majoria important del PSC vol un grup propi amb veu forta a Madrid. I tampoc dubto que la immensa majoria de la militància de Convergència i Unió vol, si pot ser per demà mateix, el concert econòmic. A més, ambdós fets, que políticament són molt rellevants des de la perspectiva nacional, tenen, segons les enquestes d'ací i d'allà, un suport important en la població catalana. Doncs ¿per què les mitges tintes? El consens sempre és recomanable i necessari, i en un país com el nostre que és nació sense estat, de manera molt especial. Però quin és el preu del consens, i ¿perquè per salvar el consens sempre hi hem d'acabar perdent bous i esquelles? És més, el consens només es pot aconseguir amb molta generositat per part de tothom, i ser generós no significa haver de renunciar al que és bàsic i elemental, significa ser intel·ligent per poder-ho conservar precisament.

Les mitges tintes formen part d'una manera de fer política antiquada. Prendre decisions valentes no acostuma a acompanyar la gestió política. Prendre les decisions més necessàries per fer avançar un país, sigui en el terreny més simbòlic, sigui en el terreny més pràctic, és una qüestió de valentia i d'entendre que els nous temps porten noves maneres de fer política, i aquí ja no s'hi valen les mitges tintes.

Personalment no em sembla ni bé ni malament queDuransigui ministre. Crec que poc aportarà al país, però admeto que puc estar equivocat. El que sí que tinc clar és que si el preu ha de ser una promesa ambigua de pacte fiscal que no sigui el concert econòmic, és quan tots plegats haurem begut oli.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I admeto obertament que el grup propi del PSC a Madrid seria una gran notícia per al catalanisme polític, tot i que evidentment és clar que només el PSC pot prendre aquesta decisió. Però precisament perquè el país reclama gestos que ens permetin a tots plegats imaginar un futur diferent, amb esperança, és pel que les mitges tintes no satisfan a ningú i no formaran part de la manera de fer política que acabarà per imposar-se en poc temps. Tirar aigua al vi sempre ha estat un sacrilegi, però a més a més defensar-ho com si hagués de ser la norma em sembla encara més greu. I el conseller d'Agricultura, que tan bé fa de defensar els vins que es fan en aquest país, ho hauria de tenir més clar que ningú, i aconsellar-ho a qui es deixi.

Expresident del Parlament.