El cinisme audiovisual del PP

Ho van subratllar en la campanya electoral. I després hi han insistit. Totes dues són líders del PP:Esperanza Aguirre iMaría Dolores de Cospedal,presidentes de les comunitats de Madrid i de Castella-la Manxa, respectivament, ho han repetit i repetit: «Privatitzarem la televisió pública de la nostra comunitat». Però llavors gairebé ningú els va contestar. Com a molt, el secretari de la FORTA, la federació de les televisions autonòmiques, els va dir una cosa tan ambigua com «caldrà veure el que diu la llei».

¿I què diu la llei? La llei general de la comunicació audiovisual, aprovada fa menys d'un any i mig com a llei bàsica, no permet aquesta privatització i estableix que les televisions públiques no podran cedir a tercers la producció i edició de programes informatius. És clar que les líders del PP poden al·legar, i així ho han fet, que si el seu partit aconsegueix la majoria parlamentària podria canviar la llei, canvi que la presidentaAguirreja havia sol·licitat el 2007 per a Telemadrid i que el PP va presentar com a proposició de llei a finals del 2010. Però cal considerar que aquest interès per privatitzar és alguna cosa més que una mera qüestió normativa. Intentarem explicar-ho.

Un dels èxits més importants de la nova llei espanyola de l'audiovisual, igual que quatre anys abans va fer la catalana, ha estat separar amb claredat l'activitat dels operadors públics i la dels privats. Fins a la seva entrada en vigor, tota l'oferta televisiva es considerava servei públic, i o bé ho gestionaven les administracions públiques o bé es decidia la seva gestió indirecta mitjançant una concessió de servei públic al sector privat. La nova llei, d'acord amb el marc constitucional, acaba rotundament amb això. I limita el servei públic als operadors de titularitat pública.

Hi ha hagut una verdadera liberalització de la comunicació audiovisual. Ja no se seguirà privatitzant el servei públic, que queda només per als titulars públics, a qui la Constitució imposa a més en el seu article 20 que garanteixin «l'accés als seus mitjans dels grups socials i polítics significatius respectant el pluralisme de la societat i de les diverses llengües de l'Estat». Privatitzar ara aquest servei públic seria tornar al segle XX. Un gran pas enrere per a la llibertat. I això ho haurien d'entendre les predicadores de la privatització.

Però no ho entenen, o no ho volen entendre, perquè el seu problema és que no creuen en el servei públic de les seves televisions. Ni respecten el pluralisme polític i social a què expressament obliga la Constitució. Volen una televisió al seu servei, no de servei públic; i una televisió partidista, no respectuosa amb el pluralisme. I com que a més la mala gestió les ha castigat amb un enorme dèficit, el que pretenen és treure's el mort de sobre. Però això no es pot fer de qualsevol manera. Primer haurien de renunciar a la seva televisió i després res no impediria vendre el patrimoni que havia estat afecte al servei. Com en les famílies que han anat a menys, que per vendre el mausoleu abans han de treure les restes de l'il·lustre pròcer.

Cap llei obliga que hi hagi ràdios o televisions de titularitat pública, però si el poder polític entén que l'oferta que els ciutadans reben dels operadors privats és insuficient, parcial o poc educativa, té tot el legítim dret a crear els seus propis mitjans de comunicació. Les comunitats autònomes també. Però sempre des de la legalitat i atenent les regles que la Comissió Europea imposa al servei públic de televisió, per al control del qual una comunicació del 2009 estableix textualment: «Aquest control només resultarà eficaç si l'efectua un organisme realment independent de la direcció de l'organisme públic de radiodifusió, que compti amb la capacitat i els recursos necessaris per portar a terme el control amb regularitat i que doni lloc a la imposició de les mesures apropiades que siguin necessàries per poder garantir el compliment de les obligacions de servei públic». És a dir, un organisme regulador independent.

¿I què han fet? Res. Pitjor encara, la presidentaAguirre, després d'heretar un anomenat Consell Audiovisual que era tan poc independent que el presidia un membre del Govern autonòmic amb una majoria de vocals afins, en comptes d'adequar-lo a les directrius europees, va decidir el 2006 suprimir-lo amb l'argument que s'havia de «defensar la llibertat d'expressió i impedir l'existència de barreres al seu exercici». Cosa que constitueix una de les més clamoroses demostracions de cinisme audiovisual. Un cinisme que se segueix evidenciant amb aquesta insistència per la privatització.

Però potser tot això no és més que una reflexió sense altres conseqüències. Perquè, en cas que es pogués privatitzar, caldria trobar abans aquell privat que assumís el quantiós dèficit. Per tant, de fet no sembla viable cap privatització. Però si malgrat tot aparegués un candidat, no em negaran que, donades les circumstàncies, caldria inscriure'l immediatament en el catàleg delssospitosos habituals.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Exvicepresident del Consell

de l'Audiovisual de Catalunya.