El decenni portentós

Exactament d'aquí tres setmanes, l'11 de setembre, el món commemorarà els deu anys de l'atac terrorista al World Trade Center i el Pentàgon. Alguns veuran en la immensa tragèdia l'expressió maniquea de l'eterna lluita de les forces del mal contra els innocents, potenciada ara per una panòplia tecnològica incontrolablement mortífera. Si només un déu podia enderrocar la Torre de Babel, qualsevol satànic il·luminat pot avui fer miques les Torres Bessones o qualsevol altre símbol sagrat del nostre món.

El cataclisme va obrir un decenni que va començar amb aquella conflagració provocada per suïcides assassins, posseïts per les seves certeses religioses. Les més temibles. Van fer col·lisionar els fruits més emblemàtics de la civilització contemporània: l'avió i el gratacel. El decenni s'està acabant amb una revolta d'anhels democràtics i somnis de civilitat a les terres de l'islam, tot i que en un parell de llocs -Líbia i Síria- agonitzin encara ignominiosament dues de les últimes tiranies. Al mateix temps, enfront dels rebels amb causa d'aquells països mor la dècada a l'Anglaterra estival amb les explosions dels que ni són rebels ni tenen causa de cap mena. Mentre els àrabs -des de Tunísia fins a la plaça cairota de Tahrir i els carrers de Damasc- demanen llibertat, respecte i una mica de justícia social, els xavals anglesos, desorientats i confusos, només es volien apoderar, darrere dels vidres que trencaven, d'un telèfon mòbil o un parell de vambes.

Dos extrems, doncs. D'un costat, la revolta carregada de sentit, infinitament llunyana de la fúria talibanesca dels terroristes. De l'altre, l'explosió d'ira inútil de la joventut d'un dels països més avançats del món. Enmig d'aquests extrems, al final d'aquesta mateixa dècada, s'alcen senyals esperançadors que, mitjançant una combinació intel·ligent d'indignació moral i de projecte realitzable, estem en condicions d'encetar una manera més sensata de fer les coses. Moviments tals com els promoguts durant aquests mateixos anys per les iniciatives de Porto Alegre i aquelles que els van seguir van enviar aquest missatge. Naturalment, la idea d'un món alternatiu a la barbàrie del capitalisme financer quedava oberta a una pregunta: si un altre món és possible, digueu-nos aviat quin és i com és. Una pregunta que s'ha d'estendre als indignats que han manifestat el seu desassossec en diverses places espanyoles. I ara, fins i tot a Israel. També ells ens haurien d'ajudar a respondre-la.

En deu anys és com si hagués transcorregut un segle. Encara que algunes coses no han canviat gens o han empitjorat. Vegi's, per exemple, les rèpliques de les elegants torres de Manhattan; aquests altíssims edificis, monuments a la barroeria, que han encarregat els nou-rics del golf Pèrsic o de Singapur. La nostra incapacitat per haver-nos-les amb les fams extremes continua igual, malgrat tants plans -beneïts per l'ONU- que podrien posar remei a aquestes calamitats o, com diu la frase feta,tragèdies humanitàries. També podríem ser més eficaços davant de l'allau de desesperats que travessen el mar (massa hi moren) cada dia per venir a una irritada Europa. El continent que més ha emigrat i inundat el món amb la seva gent, Europa, no sap què fer quan ella mateixa és el destí d'aquests viatges existencials, sense retorn.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Mentre culmina la portentosa dècada iniciada amb el fum, el sutge, el sobtat foc i els morts de Nova York, la xarxa mundial d'interessos i hàbits viciosos que va conduir a aquella conflagració no cessa. Creix. L'Índia, la Xina i el Brasil entrellacen la seva activitat econòmica amb la dels Estats Units i Europa. Col·laboren amb nosaltres per consolidar aquest ordre i no un altre. Cada dia que passa es fa més patent la inutilitat de les aspiracions demencials dels terroristes d'ahir i els seus deixebles d'avui, sempre amb el senderi menjat per la superstició. Però es fa així mateix patent la tossuderia d'aquells que confien en una via que ha demostrat, en la crisi financera i econòmica en què estem sumits, que és equivocada i maligna.

Dos mesos abans de l'atac a les Torres Bessones, estant a Nova York, se'm va acudir pujar a l'ascensor fins al terrat d'una d'elles. El conserge em va advertir que a aquella hora de la tarda encara podia agafar l'últim. Disposaria només d'un quart d'hora a dalt, ja que baixava també l'últim del dia. Vaig pujar i vaig tenir la sort de veure com es ponia un sol rogenc per l'oest mentre s'anaven il·luminant tots els gratacels, un rere l'altre. Vaig veure al final com lluïa incandescent tota l'illa de Manhattan en l'ocàs. Captivat pel que havia vist, vaig pensar: mai tornaràs a tenir tan bona fortuna. No, mai tornarem a contemplar allò, ni tampoc el món que la dècada que ara expira ha deixat enrere. President de l'Institut d'Estudis Catalans.