Teresa Laplana: "Als policies i els bombers ens encanta competir"

És mossa d'esquadra, però no una mossa qualsevol. Va entrar al cos en la primera promoció en què van acceptar dones, el 1985, i ja és intendent. Dirigeix la comissaria de Sant Andreu des de fa sis mesos i se n'escapa quan pot a la pròxima piscina de Can Dragó per entrenar-se com a nedadora. Teresa Laplana (Barcelona, 1961) forma part dels 106 mossos que des d'avui participen en els Jocs Mundials de Policies i Bombers que se celebren a Nova York i que aquest any commemoren l'11-S. Laplana és veterana d'aquestes olimpíades policials. Sempre en l'especialitat de natació.

-¿Quantes medalles a la piscina?

-Crec que n'he guanyat unes 14 des que em vaig presentar per primera vegada als Jocs. Vaig començar el 1999, a Estocolm. Sempre competeixo en 50 o 100 metres braça, i a vegades també en esquena i relleus.

-I competeixen contra molts països.

-Sí. Aquest any ja som uns 15.000 policies i bombers inscrits de tot el món. Per a tots és una oportunitat de veure'ns cada dos anys, mantenir-nos en forma i competir.

-¿Què se sent al podi?

-La primera vegada que et criden pel teu nom per llançar-te a la piscina el cor et surt per la boca. És molt emocionant. També quan et presenten com a Catalonian Police i veus que és una oportunitat per al teu país. Pel que fa a les medalles, hi ha de tot. A Vancouver, ens les van donar a la mà després de consultar una llista. Va ser molt fred. Però en canvi a Adelaida vaig pujar al podi. Va ser molt maco.

-¿Per què policies i bombers?

-Perquè som bons esportistes. Hi participen cossos de policia local de ciutats petites, i de cossos més grans com la Guàrdia Urbana i els Mossos. Hi ha unitats que necessiten mantenir una bona forma física. I ens encanta competir.

-¿Qui paga aquests 10 dies a Nova York?

-Als Mossos, cada agent es paga sempre el viatge i l'estada. Però hi ha cossos com l'Ertzaintza que alguns anys han pagat el viatge als seus atletes. Porten gent molt preparada.

-Les nedadores més temudes.

-Les bomberes de Califòrnia són impressionants. Encara que hi ha nedadores russes i de països de l'antiga URSS que estan molt entrenades.

-Deuen fer amistats...

-Sí, sí. He fet amigues competint. Tinc una amiga portuguesa, per exemple, amb qui ens veiem cada dos anys als Jocs. Fins i tot coneix els meus fills. Ens relacionem molt a la piscina: competeixes uns minuts al dia, però hi passes tot el matí.

-Però vostè porta el seu club de fans.

-Sí, sempre viatjo amb els meus fills a aquests jocs. I també amb el meu marit, que és intendent de la Guàrdia Urbana de Barcelona i a més competeix en bàsquet. Els Jocs de Policies i Bombers ens han permès viatjar per tot el món. Si no fos per la competició, no se m'hauria acudit mai anar a Austràlia.

-Cap de la comissaria de Sant Andreu, mare de tres fills... ¿D'on treu temps per a la piscina?

-És difícil, però si t'ho proposes, ho aconsegueixes. És qüestió de prioritats. Jo, per exemple, molts migdies aprofito l'hora de dinar per anar a la piscina. A la comissaria els dic on sóc per si m'han d'avisar. Però és molt bo aquest moment de desconnexió que et dediques a tu. I, amb els meus fills, sempre he comptat amb l'ajuda del meu marit, dels seus pares i dels meus. Des que eren petits. Quan els dos primers tenien 1 i 5 anys, em van destinar a la presó de Ponent. I després, anys després, a Tarragona.

-Devia de ser dur.

-És la meva feina, però internament et fa mal. No oblidaré mai quan la meva filla amb 5 anys em va dir: «Te'n vas perquè no ens estimes». Ella llavors no ho entenia.

-Amb pares a la Guàrdia Urbana i als Mossos, ¿els nens seran policies?

-I ara. Cap. Ara tenen 22, 18 i 13 anys. El meu marit els ha dit que aquesta feina és una bona oportunitat. Però no volen.

-I vostè, ¿com va arribar a mossa?

-Per casualitat. Feia classes en una piscina, em van avisar que es feien les proves d'ingrés i m'hi vaig presentar. Però jo volia ser hostessa o infermera, com moltes nenes. No m'hauria imaginat mai com a policia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

-¿Com es mana tota una comissaria?

-Cadascú té el seu estil. Jo segueixo el dels meus primers caps. Tracto amb persones, no amb números. Intento que la meva gent estigui sempre a gust. Així rendeixen més.