Gent corrent
Josefina Piquet : «Ja tenim prop de 80 anys. ¡És hora que parlem!»
'La nena del 36'. Té 76 anys i lluita perquè la seva generació expliqui què va passar durant la guerra civil.
Josefina Piquet. /
El 1997, Josefina Piquet va conèixer vuit dones octogenàries que aixecaven la veu per explicar la història de les dones de la guerra civil. El 1936, la Josefina tenia 20 mesos. Les altres dones, 20, 17 anys... Van fundar l'associació Les Dones del 36. Durant 10 anys van fer 400 xerrades, van explicar la seva història a 25.000 estudiants, van il·lustrar els autors de 29 llibres i van concedir 200 entrevistes. Les grans parlaven de presons franquistes, del front. La Josefina, de la por que va sentir quan va seguir la seva mare a l'exili. Piquet era la coordinadora de l'associació.
-¿Segueix lluitant?
-Sí, els ho vaig prometre a les meves companyes. Em diuenla nena del 36. Cada vegada que explico el que em va passar se sap el que els va passar a elles. Vaig estar callada fins als 55 anys, així que ara tinc molt a dir.
-¿Per què va callar?
-Vaig sobreviure a un bombardeig. Quan em van rescatar, em vaig dir que si no parlava era com si no hagués passat. Vaig optar pel silenci i vaig quedar presonera de les meves emocions.
-¿Què va passar perquè parlés?
-El 1990 vaig fer un compromís amb mi mateixa: el meu marit, fills i néts tenien dret a conèixer la meva història. El 1997 vaig escoltar al Pati Llimona unes dones que explicaven la història que va viure la meva mare. Aquell dia vaig parlar per primera vegada davant de desconeguts. El meu compromís personal es va convertir en social.
-I va decidir unir-s'hi.
-Van guanyar el premi Maria Aurèlia Capmany i vam començar a explicar la història de les dones. Elles, la de les dones. Jo, la d'aquella nena que va viure la guerra.
-L'associació es va dissoldre el 2006.
-Algunes de les meves companyes van morir i altres ja són molt grans. Jo segueixo explicant el que vaig viure. Els que érem nens durant la guerra també tenim moltes coses a dir. Jo no vaig fer res per salvar la República, tampoc vaig anar al front, però he patit la guerra, he quedat sepultada entre la runa, he travessat els Pirineus a peu i he estat a l'exili 10 anys. En la retirada vaig fer els mateixos quilòmetres que la meva mare, vaig patir el mateix fred, la gana, el pànic dels avions que ens metrallaven.
-¿Per què calla la seva generació?
-De les dones se'n parla poc, i dels nens, encara menys. Som els grans oblidats de la història. Molta gent de la meva generació no ha explicat mai el que li va passar. Pensen que la seva història és menys important que la dels que van anar al front. Per això callen, i això ens ha marcat. La paraula és la millor teràpia per curar els nostres traumes infantils. ¡Ja tenim entre 75 i 80 anys. És hora que parlem. Si no, ja no podrem fer-ho!
-¿Què va sentir al conèixer-les?
-Una gran admiració. Són unes dones extraordinàries. Al seu costat em sentia com un aneguet lleig. Jo només puc parlar de sentiments. La meva guerra era la del pànic, del desconcert, del sentiment de culpa, del fred, del rebuig. Quan els meus pares van perdre la guerra tenia 5 anys, i jo també em vaig convertir sense saber-ho en una nena vençuda.
-¿L'escolten els nois?
-Els estudiants, sí. Escolten sempre amb interès i emoció. La societat, no ho sé. ¡La llei de la memòria històrica és una vergonya i lamento que el Memorial Democràtic estigui parat i sense director!
-Han dedicat una plaça a...
-Les Dones del 36 per rendir homenatge a la lluita de les dones. ¡Cap de nosaltres ha trepitjat la plaça!
-¿Per què?
-Vam decidir no anar-hi per coherència i per dignitat. ¿No ha vist les reixes? Ens recorden les presons franquistes. ¡Una de les meves companyes va estar 16 anys en una presó franquista! Vam fer un manifest.
-¿Han tret les reixes?
-No, i aquest ha sigut el nostre gran disgust. Mentre hi hagi reixes no hi anirem, i ens sap greu, perquè ens faria molta il·lusió. De les 12 companyes, vuit van estar preses. Entre elles, Conxa Pérez, la nostra miliciana, al camp de concentració d'Argelers, i en presons franquistes. ¡Carme Casas, tres anys; Trini Gallego, set; Maria Salvo, 16!
Notícies relacionades-¿Hem après el que vostès ens han explicat?
-Espero que sí. Amb el nostre testimoni hem escrit una pàgina de la història en femení. Hem compartit sentiments, hem parlat de la nostra lluita en la guerra civil contra el franquisme, de la crisi de valors i de la tasca per mantenir vius els ideals de pau, de justícia, de llibertat.
