Ficar el dit a l'ull

No havia vist mai ficar un dit a l'ull. Cada cop que hi pensava em resistia a imaginar-me l'escena. Trobava excessivament deliberada i freda l'actitud d'algú que, mirant de cara, s'atrevís a portar a terme una crueltat com aquesta.

Quan érem petits i jugàvem a barallar-nos en grup a pedrades o a espases, o ho fèiem d'un en un a pegar o a fer caure a terra, aleshores, quan clavar puntades de peu era innoble i mossegar, esgarrapar o estirar els cabells era cosa de nenes, sempre hi havia algú que afirmava seriosament que els xinesos feien la ve de la victòria amb el dit índex i el dit del mig i els dirigien directament als ulls del contrari.

ho feien d'una manera tan decidida i determinant que, en cas que el seu contrari tingués temps d'advertir la maniobra, aquest posaria la vora de la mà oberta sobre l'arc del nas, recolzant el dit polze entre les dues finestres d'aquest, de manera que a l'impactar-hi, l'espai interdigital de la mà del seu enemic s'obrís en dos com si hagués quedat tallat amb un ganivet, ja que aquesta seria la força i la decisió de l'atac; prou per a un esquinçament que a mi no m'era difícil relacionar amb les potes dels conills obertes per les seves articulacions, una vegada caçats, abans de ser penjats, de cap per avall, del cinturó que emmagatzemava els cartutxos. Aquestes maneres d'atacar tan traïdorament eren arts pròpies de xinesos que, aleshores, a més de dolents, es deixaven enganyar com el que eren. Nosaltres també, és clar. El cine era en blanc i negre, en aquella època. Corrien els temps de Fu Manxú, el personatge creat perMax Rohmerportat tantes vegades al cinema, i tots nosaltres érem la viva encarnació de Sir Denis Nayland Smith que, de manera salvífica i afortunada, sempre triomfava sobre el xinès dolent i traïdor.

Ara, a la meva edat, ja sé com es fica un dit a l'ull. Ho vaig veure l'altre dia a la tele, en un partit de futbol. Us ho descriuré amb calma per si no heu tingut la sort de poder contemplar unes imatges tan eloqüents.

Un s'acosta per darrere i fica el dit a l'ull de la persona afortunada que, lògicament, no ha de ser escollida entre els de la teva pròpia banda i ha d'estar completament desprevingut del dit que li ve a sobre. Si s'és caut i discret, es procurarà acostar-se a l'afortunat amb total i impune tranquil·litat, fins i tot amb certa elegància en el desplaçament, talment com si un s'acostés a la pica de l'aigua beneita per remullar-hi els dits.

Una vegada ubicat degudament i discretament a l'altura de l'individu que resta aliè al que se li acosta, és a dir, el dit, s'haurà d'estendre el braç fins a l'altura del seu cap i, des darrere, de manera que no s'hagi produït cap advertència prèvia, se li ficarà el dit a l'ull tal com estava previst. A aquests efectes, es recomana que, en una ostentació més d'elegància espiritual, en lloc d'utilitzar el dit índex de la sinistra mà, es porti a terme la distingida pràctica amb el dit del mig de la dreta; quedarà més fi. ¿Que en aquest moment l'altre se'n lamenta, fa un moviment brusc i i li surt l'ull de lloc? Doncs que no s'hagués mogut, collons, a qui se li acut una temeritat així.

Aquesta pràctica resulta molt educativa i ni tan sols cal que et donin les gràcies ni que et demanin explicacions que, evidentment, et negaràs a donar; ja no parlem d'oferir disculpes. N'hi ha prou amb l'ostentació realitzada perquè tothom sàpiga amb qui està tractant. Emesa per televisió resultarà igualment didàctica i els nens sabran, en aquests temps xenòfobs i de tanta alarma social, que no tots els xinesos són com Fu Manxú, però se'ls haurà d'advertir que tampoc tots els portuguesos són així, no fos cas que emboliquéssim massa la troca.

Ja en una altra ocasió havia vist, durant un altre partit de futbol, com un jugador clavava un cop de cap amb el seu frontal a l'estern d'un jugador de l'altre equip que va caure commocionat, de cap per avall.

tot això passa en un món força curiós com és aquest en què vivim quan, en plena crisi, els successors d'aquells grans financers que durant la del 29 es privaven de la vida, aclaparats pels deterioraments econòmics generats, ara han decidit augmentar-se els salaris cometent alhora la impudícia de dir-ne bonus; un fet que és una modalitat més d'aquesta nova pràctica de ficar el dit a l'ull aliè, sense ni tan sols arribar a fingir llàgrimes de cocodril al propi ull. Mentrestant, els entrenadors llueixen les seves virtuoses habilitats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

S'ignora si aquestes pràctiques pedagògiques figuren en alguna clàusula subscrita als contractes que els deparen uns emoluments tan avantatjosos com els que reben. Alguna cosa ens està fallant, a tots. Potser el més sensat seria reflexionar-hi tan aviat com sigui possible per elaborar, prudentment, codis ètics en què estirar els cabells o ficar dits a l'ull siguin pràctiques considerades poc virils i/o desafortunades. Això o acabarem tots plegats clavant-nos cops de cap enmig del partit mentre alguns comencen a arborar aquests mateixos dits fent el signe de la victòria.

*Escriptor.