El canvi a la Carta Magna
El simulacre de la reforma constitucional
L'operació és la gota que fa vessar el got de l'autoengany imprescindible per seguir creient en la política parlamentària
El simulacre de la reforma constitucional_MEDIA_2 /
La reforma constitucional és l'últim conill que ha sortit del barret de copa deJosé Luis Rodríguez Zapatero.La modificació de la, fins ara, intocable i sacrosanta Constitució es presenta com una mesura clau per a la recuperació econòmica. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, el Partit Popular, tan conservador amb l'ordenament jurídic, s'ha sumat a la proposta amb tota mena depalmeros. Els sindicats, els regionalistes del peix al cove i l'esquerra perifèrica (no només geogràficament) únicament discrepen, sembla, pel que fa a qüestions formals i de procediments.
El consens exhibit entre el PSOE i el PP davant la proposta crida l'atenció per la seva excepcionalitat. Els uns i els altres fa lustres que no comparteixen -en públic, s'entén- ni un ou ferrat. Gairebé una dècada d'hostilitat, vorejant la bogeria, tal com defineixPaul Krugmanl'actitud dels republicans nord-americans respecte del Govern demòcrata. Els populars espanyols, com els republicans americans, han arribat a negar la legitimitat dels respectius presidents del Govern, enverinant l'opinió publica amb insensates teories de la conspiració. Aquesta actitud vociferant, però, no ha impedit que populars i socialistes hagin anat teixint una xarxa de complicitats (poder judicial, sistema bancari, grups de comunicació, relacions amb el Vaticà, etcètera) que s'assemblen molt al tràfic d'influències. Els dos partits no fan cas, a més a més, del control pressupostari i de la despesa dels tribunals autonòmics de comptes, que són, segons la Declaració de Pamplona del 2006, els «òrgans autonòmics de control extern dedicats a la fiscalització del sector públic de les seves comunitats, funció a la qual cal afegir la d'assessorament als seus respectius parlaments en matèries economicofinanceres». Per acabar-ho d'adobar, els uns i els altres apliquen polítiques públiques intercanviables allà on governen i comparteixen el mateix diagnòstic -el sector públic és culpable de la crisi- i la mateixa recepta: augmentar les mesures recaptatòries en lloc de combatre el frau i la mala gestió. Un alt càrrec amb doble militància política i acadèmica presumia no fa gaire -en la intimitat, per descomptat- que amb un inspector fiscal per cada 5.000 habitants s'acabava amb aquesta crisi. La hipocresia institucional ha arribat al cim del disbarat, i ha provocat la indignació justificada de molts.
Durant anys ens hem esforçat a creure en la Política (amb majúscules) com el millor instrument de govern dels altres poders en concurrència en aquesta societat postindustrial i premoderna. A creure que la política deliberativa era el menys dolent dels sistemes possibles per resoldre les tensions socials, malgrat que la classe política ens ho ha posat cada dia més difícil. Educats en els catecismes igualitaristes, ens hem rebel·lat contra la desafecció perquè sabem que la política que no fem nosaltres se'ns donarà feta. Però l'ocurrència del canvi constitucional -i tant me fa que la idea sigui genuïnament espanyola o una imposició de l'eix francoalemany- és la gota que fa vessar el got de l'autoengany imprescindible per continuar creient en els Reis Mags de la política parlamentària. Davant la por a la foto de la intervenció -a la foto, no a la intervenció mateixa, que és real com el deute mateix-, el Govern i la seva alternativa tiren per la mateixa via de reformar la Constitució com si fos la panacea salvadora de les crisis que redecoren el món i reubiquen el paper de la política davant els fluxos econòmics. Els dos grans partits espanyols, tan reticents al consens, comparteixen per fi un mateix diagnòstic. Però, segons el meu parer, la reforma constitucional
-que entraria en vigor ¡el 2020!- és una resposta màgica que, en realitat, no compromet a res i que allunya qualsevol autocrítica sobre les polítiques públiques executades per aquests dos partits.
Amb aquest rebuig a córner, la política entra en el terreny del simulacre definitiu que va descriureJean Baudrillard:una representació que perd tota la seva connexió amb la realitat. Amb el fals debat proposat, les Corts espanyoles es converteixen en un simple teatre, un espai dedicat a la simulació o, a la fugida d'estudi. No ens enganyem: les normes legals no canvien la realitat, només són mecanismes de seguretat quan en fallen d'altres de molt més importants: la moral pública, les mentalitats, les ideologies, la societat civil o la mateixa política. I aquest és el corol·lari d'un acord que, com diria el semiòlegPaolo Fabbri, és una treva provisional en un món -el de la política realment existent- on el més important és sembla l'engany de la societat i el segrest dels temes de debats importants. ¿Un referèndum? ¿El van convocar per construir la delirant línia d'AVE Conca-Toledo o l'aeroport sense avions de Castelló? ¿Per triplicar institucions amb l'únic motiu de comprar voluntats? ¿O es tracta, més aviat, de recórrer al vell truc de la cortina de fum per desviar l'atenció del malbaratament compartit pels partits de govern?
Periodista.
