La gestió d'un servei bàsic
Regla sanitària i autonomies
La limitació de la despesa autonòmica és necessària, però no pot ser igual per a totes les comunitats
francinacortes07092011 /
La pressió sobre la despesa sanitària, encara que parcialment justificada, està agafant un protagonisme superior al que li correspon per culpa de la mateixa distribució competencial entre nivells de govern i del sistema de finançament autonòmic. Si continua així, suposarà un sacrifici inútil en anys i qualitat de vida. Els que assenyalen la despesa sanitària com el servei públic en què s'ha de centrar el màxim esforç a l'hora de retallar s'equivoquen tant en el diagnòstic com en la teràpia. Qui s'ha d'aprimar més és qui més greix té, que no és el mateix que qui té més volum o més massa muscular.
Defensar l'envoltant agregada de la despesa en sanitat no ha de ser obstacle per recomanar la urgent reducció de notables ineficiències internes com l'ús excessiu i innecessari de medicaments, l'escassa capacitat resolutiva de l'atenció primària o la necessitat d'integrar l'atenció als pacients crònics.
Ara bé, hi ha diverses raons per les quals la retallada global sobre la despesa sanitària pública no hauria de ser igual a la resta de la despesa pública de l'Estat ni tampoc tenir la mateixa intensitat a totes les comunitats autònomes.
La sanitat és el servei públic que s'utilitza amb més freqüència, el més accessible, un dels més ben valorats i el que els ciutadans opinen que més justifica i més s'adequa als impostos que es paguen. Però també és el que opinen que té més marge de millora. De fet, ja són diverses les enquestes acumulades que confirmen la disposició a pagar una mica més en forma d'impostos o fins i tot de taxes, preus públics o copagament sempre que aquests ingressos es destinin de manera finalista a sanitat. Convé no oblidar que la meitat de l'augment del benestar durant els últims 100 anys correspon a la millora en la salut.
A nivell agregat estatal, el que gastem en sanitat pública gairebé no arriba al que comparativament ens correspon pel nostre nivell de renda i població i aconseguim uns resultats en comparació bons en salut. A nivell agregat, la despesa pública en sanitat és molt més eficient que en educació, infraestructures o fins i tot en investigació i desenvolupament.
Paradoxalment, Catalunya, malgrat les fortes retallades iniciades aquest any, té una gestió de la sanitat fins i tot més eficient que la mitjana espanyola, ha trigat 10 anys perquè se li reconegués l'increment de població atesa, i gasta menys per persona que moltes altres comunitats. La despesa sanitària pública de Catalunya en relació amb el PIB està diversos punts per sota del que s'esperaria d'una regió europea amb el seu nivell de renda.
La sanitat i l'educació, que acaparen més de dos terços del pressupost de moltes comunitats, són dos sectors afectats per l'anomenada malaltia de costos de Baumol. Són sectors molt intensius en mà d'obra i amb un canvi tecnològic que no augmenta la productivitat, sinó que afegeix més intensitat en l'ús de recursos per persona. Si la productivitat de la resta de l'economia augmenta, el pes relatiu de la despesa en aquests dos sectors en relació amb el PIB continuarà augmentant sense que això sigui necessàriament atribuïble a una més gran ineficiència. La identificació de comportaments malgastadors en algunes autonomies, que n'hi ha hagut, no ha d'emmascarar la diferent necessitat dinàmica de la despesa en què estan especialitzades les autonomies i l'Estat.
L'augment de població i l'envelliment augmenten les necessitats d'atenció sanitària de manera creixent i desigual entre comunitats. Per mantenir el nivell actual de prestacions, únicament l'envelliment requereix un augment mitjà anual del 0,6% de la despesa real per persona (1% a Canàries i el País Basc, i 0,2% a Castella-la Manxa). Mentre que algunes perden població, altres continuen creixent (descens del 0,09% a Astúries el 2010 i augment del 0,5% a Catalunya) i envellint-se més de pressa. Les innovacions, quan tenen una relació cost-efectivitat acceptable, incrementen les necessitats no cobertes en el temps i els anys de vida perduts potencialment evitables.
l'any 2002, el PP va imposar la transferència de la sanitat a la meitat de comunitats que encara no l'havien rebut. L'especialització sanitària del pressupost autonòmic suposa carregar amb un servei públic que per raons justificades (demografia i tipus de canvi tecnològic) és i serà el més inflacionista dins de la despesa pública. L'evolució esperada dels ingressos de l'actual sistema de finançament autonòmic no s'adequa a la dinàmica temporal de les necessitats en sanitat.
Una regla pressupostària que limiti la despesa pública autonòmica és necessària, però, per ser equitativa, ha de tenir en compte l'eficiència i la utilitat diferencial de la sanitat i l'educació (possiblement hi ha més greix en els serveis que gestiona l'Estat que en sanitat i educació) i la desigual pressió de les necessitats demogràfiques entre comunitats. La regla no pot ser la mateixa per a la despesa de l'Estat que per a la de les autonomies ni la mateixa per a totes. Universitat Pompeu Fabra.
