Gent corrent
Joan Mas Brillas: "S'han de perseguir els somnis, sempre"
Empresari cantautor. Escriu lletres des dels 14 i als 17 es va imaginar interpretant-les al Palau de la Música.
Joan Mas Brillas. /
Aquesta és la història d'un somni. Un noi de 17 anys que escrivia cançons va anar al Palau de la Música a escoltar Llach. «Algun dia jo també cantaré aquí les meves», va pensar. Joan Mas (Esplugues de Llobregat, 1956) es va convertir en un brillant advocat i empresari. I gairebé 40 anys després, dilluns que ve 19, complirà el seu desig.
-El meu avi, Joan Brillas, un administrador de finques enamorat de la cultura, va ser empresari del Teatre Romea als anys 60. Eren temps molt difícils per al teatre català. Va finançar projectes que no tenien l'èxit que ell esperava, hi va perdre moltíssims diners i això va provocar grans tensions familiars. Els meus pares tenien por que ens fiquéssim en aquell món...
-Però vostè tenia el verí al cos, ¿eh?
-Jo em vaig criar amb l'avi. Als 10 anys em portava al Palau i al Romea. Era amic de Capri, d'Escamilla, de Sagarra... També presidia el Teatre L'Avenç d'Esplugues, on va debutar Serrat. Jo, que era petit, vaig anar a aquell primer concert. Els seus discos sonaven a casa tant com els de sarsuela.
-Curiosa barreja d'influències.
-Als 14 anys vaig escriure la meva primera cançó,El Padrí,que l'avi Brillas va arribar a llegir. Em va animar a seguir i em va comprar una guitarra. Però va morir aviat, als 69 anys. I jo vaig decidir estudiar Dret.
-Una satisfacció per als pares...
-A mi sempre m'havia agradat. I em vaig dedicar a treballar. Mai menys de 12 hores diàries. Primer com a advocat i després vaig muntar una empresa de gestió documental del sector financer, que va acabar comprant una multinacional. Mentrestant, anava acumulant un munt de cançons en una carpeta tituladaCançons pel silenci.
-Un vici privat.
-Gràcies a Àngels Massagué, amiga de Llach,em vaig introduir una mica en aquest món. Vaig actuar en algun concert de Joan Isaac i Marcel Casellas, en biblioteques i envelats. Un dia vaig pensar: «¿I si gravo les cançons?» Fins llavors les havia registrat en cassets... El 1992, el director del Villarroel Teatre em va donar totes les facilitats per fer un concert molt acústic amb mitja dotzena de músics. En l'entreacte va aparèixer Lluís Llach al camerino. Impactant.
-¿Quantes lletres deu haver escrit?
-Més d'un centenar.
-¿De què solen parlar?
-Només escric si vull dir alguna cosa. Fa 22 anys vaig escriureNen d'Afmadow, dedicada a la situació de Somàlia, desgraciadament actual... També tinc un tema en defensa de la llengua catalana, Si parla el vent, amb arranjaments de José Miguel Fernández Sastrón...
-¿L'exmarit de Simoneta Gómez-Acebo?
-Sí. I a l'últim disc, que es titulaEn la esquina del cielo, m'he inspirat en músics com Sting. ¡M'encanta Sting! Un dia fins i tot vaig agafar la moto i vaig anar aIl Palagio,la seva residència de Figline Valdarno, a portar-li un cedé. La seva secretària devia pensar que era un missatger, va agafar el sobre i me'n vaig anar.
-¿Sent com un fracàs el fet de no haver triomfat com a cantautor?
-En absolut. Jo m'ho he passat bé treballant. I crec haver trobat un equilibri entre el món crematístic i el bohemi. I he rebut cartes d'empresaris com José Manuel Entrecanales, el president d'Acciona, elogiant la meva música. I això que, a vegades, no ho han entès...
-¿Què no han entès?
-Sembla que una persona que es dedica al món dels negocis només pot presidir un club de futbol o matar lleons en un safari. És com si compondre o que t'agradi la poesia no encaixés amb els negocis.
-¿La banca no li va inspirar cap lletra?
-La banca el que ha de fer és ordenar el sector financer i, sobretot, donar més crèdit als emprenedors. La resta són històries.
-Mentrestant, vostè, a complir el seu postergat somni del Palau.
-Cantaré unes 20 cançons, amb uns músics boníssims i tot l'aforament ja venut. Arrencaré ambPetit poema d'un poble, que vaig compondre als 17 anys. I m'acompanyaran artistes com Manu Guix, Stephano Palatchi, Gisela, Gemma Recoder i la meravellosa Coral Vivaldi.
Notícies relacionades-Disculpi: ¿ho paga de la seva butxaca?
-El 100% del cost l'assumeixo jo. I el total de la recaptació i dels patrocinadors anirà a parar a les fundacions Clarós i Barraquer, que enviaran un equip mèdic a operar a l'Àfrica subsahariana. S'han de perseguir els somnis, sempre...
