Com dilapidar el patrimoni polític

José Luis Arangurendeia que política i moral són incompatibles. Que la política es regeix per les lleis de la força, l'astúcia i l'aparença. I sentenciava que en politica no hi ha lloc per a l'ètica. Aquests dies han estat molt comentats els patrimonis que els parlamentaris i senadors han tingut la gentilesa de donar-nos a conèixer. Ho han fet diuen en nom de la transparència i en virtut d'una nova legislació, aprovada per ells mateixos. Els ho agraeixo, però francament tal com estan les coses m'hauria estimat més no saber-ho. Per mi és una manera de dilapidar el valuós patrimoni polític que és la confiança. L'adjectiu més tou que se m'acut per definir-ho és obscè. M'ha fet pensar en la mateixa sensació que tinc amb aquelles informacions que els mitjans de comunicació ofereixen dels bancs i les grans companyies quan al cap de l'any difonen els beneficis que han obtingut treballant i treballant.Una altra obscenitat. Ja sé que no tots els polítics són iguals. No vull generalitzar. Un polític és, per definició, una persona que s'ocupa dels afers públics i no dels interessos personals, de partit o d'empreses multinacionals. Seria molt necessari, però, que els polítics de tota mena i condició es plantegessin la filosofia de vida que vaig sentir pregonar al cardiòlegValentí Fuster.Fusterdeia que la seva voluntat era tornar a la societat tot allò que la societat li havia donat. Tant de bo que els nostres polítics també se la fessin seva, aquesta màxima, i es proposessin tornar a la societat en forma de decisions honestes i lloables allò que els ciutadans han fet possible, és a dir, que ells tinguin el poder per canviar la realitat, perquè tots plegats puguem aspirar a anar millor. Llavors potser sí que els ciutadans seríem responsables i aniríem a votar i confiaríem en la política i en els polítics.