El torn
¿Per què creix el desig d'independència?
Acabem de celebrar un altre 11 de Setembre. S'han tornat a sentir crits a favor de la independència de Catalunya, més forts que mai. Molts, però, encara es pregunten «per què, per què volen la independència tots aquests?».
Més enllà del perquè de cadascú, cada dia són més els catalans als quals ja no agrada la dependència. I saben que, tot i que la decisió final no serà fàcil, el camí és il·lusionant, però, sobretot, inevitable. ¿O hem de fer veure que la dependència actual és bona i es pot anar acceptant sempre més? ¿Hem de fer veure que és bona la persecució constant, reincident, descarada, de la llengua catalana? ¿Que són bons l'escanyament econòmic, la impossibilitat de decidir lliurement sobre aeroports, beques, pensions, sobre els ajuts a la petita i mitjana empresa, els ajuts a la dependència, i un llarguíssim etcètera? Quan tot això es repeteix i repeteix, quan s'endureix, ¿és raonable donar-ho per bo i renunciar a poder prendre decisions lliurement, sotmetent-se sempre a decisions que prenen d'altres?
¿Per què hi ha independentisme a Catalunya, pregunten alguns? Doncs perquè el dependentisme acaba essent insuportable, intolerable. Tant en la vida personal com en la col·lectiva arriba el moment de dir prou, de prendre decisions pel teu compte. No pot estranyar a ningú que les persones i els pobles vulguin deixar de ser menors d'edat. Alguns, però, com que estan més acostumats a acceptar que a decidir, encara han de perdre la por a decidir-se per la llibertat política: s'han de convèncer que, si de debò la volen, ningú no els la podrà impedir. Primer és el desig d'independència; el desig reforça la voluntat; i aquesta fa créixer la força. Llavors un procés d'independència és il·lusionant i, finalment, inevitable.
