Català: ¿cuideu-lo o cuidem-lo?

El que més s'ha destacat de la intervenció del candidat del PSOE davant els milers de militants socialistes aplegats a l'ombra de la pineda de Gavà, diumenge passat, ha estat el que va dir sobre el nostre model d'immersió lingüística. Malauradament donem poc valor als discursos polítics, peròRubalcaba va tenir el coratge de parlar com ho va fer, davant milers de persones que no han tingut el català com a primera llengua o llengua materna. I volia marcar diferències respecte del discurs deRajoy i dels seus.Rubalcaba va aconsellar als socialistes catalans que cuidessin la llengua catalana i el sistema d'immersió. Venia a dir «teniu un tresor i una responsabilitat, exerciu-la, no badeu, no defalliu». Inconscientment, però, l'home que diu que sap escoltar, fer i explicar, posava de manifest el que sempre he considerat un error de la relació Catalunya-Espanya fixada durant la transició: que només la llengua castellana era cosa pròpia de l'Estat i les altres (el català, l'eusquera i el gallec) eren cosa de les autonomies. Aquesta interpretació del mandat constitucional (art. 3.3 CE) va ser probablement fruit d'un acord benintencionat o de no ingerència entrePujol iGonzález, que allà i aquí es va donar per bo. I, vist amb perspectiva històrica, no ho era. Si des dels 80 els ministeris d'Educació i de Cultura espanyols haguessin tractat amb naturalitat i atenció totes quatre llengües admetent -és clar- que cada nació posés més esforç en el conreu i ús de la seva, avui no seríem davant l'absurd que la denúncia de quatre famílies ho faci trontollar tot, o que alguns diaris hagin crescut en vendes i el partit polític que aspira a guanyar el 20-N hagi crescut en vots amb la inflamació anticatalana. Si fa trenta anys s'haguessin fet les coses d'una altra forma, abans-d'ahir,Rubalcaba no hauria dit «cuideu-la» sinó «cuidem-la». I això és molt més que un matís.