El relat per després d'ETA

Vaig sentir fa uns quants dies una interessant reflexió d'Iñaki Gabilondosobre la configuració del relat final que acompanyi la desaparició d'ETA. Com de costum, la seva advertència és mesurada, però sense eludir un plantejament clar i directe de la transcendència que el final de l'organització es vegi associat a l'evidència d'una victòria de la democràcia. Malgrat els revessos soferts, és obvi que ETA aspira a tancar el seu cicle de violència sense assumir una derrota. Ara, quan es compleix un any de treva, encara ressona el to dels seus comunicats en què reclamava per a si el lideratge del conjunt de l'esquerra independentista. I el missatge de fons que només la lluita violenta i el dolor causat tant als seus com als contraris han construït una base social i institucional per a la reivindicació nacional. La mateixa base social a la qual s'ha permès retreure en el passat recent i el mateix entramat institucional que durant 30 anys ha parlat de rendició del nacionalisme històric -el PNB- a l'Estat.

El nacionalisme basc històric va optar per la concertació davant de la confrontació. Les institucions i la normativa pactades durant la transició han estat la base del desenvolupament socioeconòmic i la recuperació sociocultural d'Euskadi. Negar aquest principi ha estat en la base del relat de l'independentisme radical i del lideratge que ETA va estar exercint en l'anomenat Moviment d'Alliberament Nacional Basc (MLNV). Durant dècades, el seu discurs va ser que la independència d'Euskal Herria és l'única fórmula de materialització de sobirania del poble basc davant la rendició que als seus ulls propugna el PNB.

En canvi, l'aposta del nacionalisme històric es basa en l'exercici de l'autogovern, la bilateralitat i la conformació d'una estructura legal que reforci el poble basc com a subjecte de dret. Tot plegat sense perdre de vista la disposició addicional de l'Estatut de Gernika. De tant en tant, convé recordar la literalitat d'aquesta disposició en tant que, com a llei orgànica, forma part del que anomenaríem cos constitucional: «L'acceptació del règim d'autonomia que s'estableix en aquest Estatut no implica renúncia del Poble Basc als drets que com a tal li haurien pogut correspondre en virtut de la seva història, que podran ser actualitzats d'acord amb el que estableixi l'ordenament jurídic». L'últim exemple d'aquesta formulació va ser la reforma estatutària que va aprovar el Parlament basc, el mal anomenat Pla Ibarretxe, que proposava la lliure adhesió d'Euskadi com a eix de la seva integració institucional amb Espanya i que va rebre un cop de porta al Congrés.

Aquests antecedents em porten a negar que el relat del final d'ETA aspiri a vèncer la democràcia espanyola. Ni el seu receptor és la societat espanyola ni el seu objectiu és modificar els seus principis. El seu receptor és l'elector nacionalista basc -amb especial atenció, per raons d'edat, al més jove, sense memòria viva dels últims 40 anys ni, en conseqüència, judici ètic de la història de la banda- i el seu objectiu és desplaçar el seu referent històric. La facilitat que té el fenomen Bildu de gestionar un relat de concentració de siglesabertzales de cara al 20-N és a la vegada la dificultat que té el PNB de reivindicar el seu, desposseït de discursos èpics i basat en els resultats socials, econòmics i culturals de les seves dècades de gestió. El primer s'aprofita de l'oblit del paper dels uns i dels altres en la política recent, és acomodatici i es nodreix de l'etèria i inconcreta apel·lació al patriotisme basc. I inequívocament acabarà recollint la frustració i la incomprensió que entre sectors del nacionalisme moderat causen decisions com la recent condemna aOtegiiDíez Usabiagaenmig d'un corrent d'opinió que sent a l'abast de la mà la desitjada pau. El segon pateix el llast de la realitat, de la pugna amb un entramat legal que situa el marge final de decisió del subjecte de dret basc en fòrums on no se l'entén ni se l'atén.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El model de reforma constitucional que s'ha practicat recentment és una prova d'això. El missatge llançat per la majoria PP-PSOE als nacionalismes perifèrics amb el seu pacte de reforma és el d'un model sense consens plurinacional. Sense adhesió de la nacionalitat perifèrica (identificada i reconeguda per la Constitució) perquè n'hi ha prou amb la supeditació a la majoria suficient que s'obté al Congrés a través dels grans partits. ETA no guanyarà amb el seu relat aquella majoria, però no hauria de trobar en les accions d'aquesta el recolzament al seu essencialisme i el desgast al pragmatisme del seu principal rival: el nacionalisme històric.

La seva especialitat ha estat recollir el descontentament als cops de porta i retallades consecutius que les aspiracions basques i d'altres pobles han patit en el passat quan han intentat satisfer-les per la via del consens i el procés institucional i democràtic que marquen la Constitució i els estatuts. Aquest relat l'hi construeixen a ETA amb fets fora de la seva estructura i l'ajuda a distreure el tràngol d'una reprovació ètica i política de la seva història criminal, dolorosa i estèril. Periodista.