La polèmica de la llengua a l'escola
Els llenguatges de la democràcia
L'argument que només la immersió evita la segregació mostra la debilitat teòrica del model
FRANCINA CORTÉS /
Sé que és molt compromès, i fins i tot aventurat, escriure sobre el català a l'escola catalana des de fora de Catalunya. El mateix val per a l'esforç per comentar algunes resolucions judicials en aquest sentit. Potser s'hauria de començar per comentar les raons per les quals resulta tan difícil reflexionar públicament sobre aquestes qüestions, sempre que es faci argumentant i amb respecte. Alguna cosa passa quan alguns temes polítics tendeixen a convertir-se en tabú. Res de bo per a la democràcia, que viu del debat i de la deliberació.
Em sembla que és perfectament defensable que el català necessita una presència forta en el sistema escolar català. No és necessari per aquesta raó recórrer ni a essències, a espines dorsals, ni a identitats mil·lenàries. N'hi ha prou amb la referència a una societat bilingüe en què la posició social del català és més feble que la del castellà. Però em fa la la impressió que no és d'això del que es discuteix realment.
Totes les societats modernes s'han convertit en plurilingües. No només perquè en cada una hi ha present més d'una llengua, sinó perquè cada una de les llengües modernes és portadora d'una pluralitat de llenguatges pel fet de ser dipositària de variades tradicions, cada una de les quals es diu en una llengua determinada, però que, sent al seu torn cada una originàriament expressió d'una llengua, modifiquen, condicionen i transformen la llengua en la qual actualment es diuen.
Les societats modernes són a més plurilingües en altres sentits: dins del seu si tenen validesa les llengües en sentit propi, però també llenguatges que les marquen tant com les llengües. No hi ha societat moderna que no estigui condicionada pel llenguatge de la ciència i pel de la tecnologia. Dins d'aquest últim, els llenguatges de les telecomunicacions, de la informàtica i d'internet han adquirit un pes específic. Però no només això: totes les societats modernes comparteixen el llenguatge dels mercats, el dels diners, el del consum. I totes les societats modernes estan caracteritzades pel llenguatge de les lleis, del dret, dels drets humans.
Les societats constituïdes com a comunitats polítiques en democràcia ho fan sobre el llenguatge propi de l'Estat de dret, que no pretén cap tipus d'exclusivitat, que és capaç d'integrar tots els altres llenguatges i llengües sempre que estiguin disposats a acceptar la seva limitació, la seva particularitat, la seva submissió a les exigències del dret, que és la base de la convivència democràtica, l'única que no es basa en la força il·legítima, en l'opressió de cap confessió obligatòria, sigui religiosa, identitària, cultural o lingüística.
El ciutadà ho és per ser subjecte de drets i llibertats, no per confessar-se d'una religió, ni per parlar una llengua, ni per declarar-se pertanyent a un col·lectiu identitari, ni gràcies al seu sentiment de pertinença. L'Estat de dret no denigra cap d'aquests elements: els respecta i els reconeix com a importants en la constitució dels individus, que només arriben a la comunitat política a ser ciutadans. Únicament els assenyala quin és el seu lloc en la convivència política: el de ser particulars, concrets, limitats, sense dret a imposar-se com a obligació a tothom. En això consisteix precisament el pluralisme, la gestió del qual defineix la democràcia.
És de tot això del que s'hauria de discutir, de la inconveniència que la Constitució declari l'obligatorietat del coneixement de l'espanyol, en lloc de limitar-se a declarar el seu valor com a llengua franca, de la inconveniència de col·locar una identitat mil·lenària per sobre de drets ciutadans, sigui en nom de la cohesió social, la integració, l'eficàcia pedagògica o el que sigui.
Crida l'atenció el recurs a l'argument que només la immersió lingüística evita la segregació per raó de llengua. Aquest argument que, a primera vista, sembla definitiu, és una mostra de la debilitat teòrica del model d'immersió lingüística: ¿el fet que al llarg del periple escolar s'ensenyi una matèria, a més a més del mateix castellà, en castellà obliga a segregar els alumnes per llengües? Això és insostenible, perquè al mateix temps s'afirma que tots, incloent-hi els nens, són bilingües a Catalunya, i que totes les proves posen de manifest que els nens s'expressen en castellà tan bé, i tan malament, com la resta de nens d'Espanya.
Es pot acceptar que per part dels que demanen que l'espanyol sigui també llengua vehicular en l'ensenyament català hi hagi cert fonamentalisme. Però en cap cas més que en la posició dels que no admeten res més que la immersió radical, sense admetre la possibilitat que alguna matèria en algun moment compti amb el castellà com a llengua vehicular. O que es neguen a complir el decret que estableix una tercera hora d'espanyol. I tot en nom de l'essència catalana. No hauria d'oblidar ningú que l'eficàcia de les polítiques socials d'ordre, cohesió i integració ha estat l'argument de tots els règims autoritaris.
President d'Aldaketa (Canvi per a Euskadi).
