El torn
¿Què té de dolent ser el segon?
No passa res per quedar el tercer, o el sisè, ¿per què s'ha de ser el primer? No tots podem ser el primer: l'home més guapo, el país més ric, el restaurant número u, la ciutat més visitada, la marca més reconeguda… Ens bombardegen constantment amb la cançó del rànquing i amb l'angoixa del lideratge. No hi ha res de sòlid en el fet de ser el primer. No és possible mantenir-s'hi gaire temps. Ens han engalipat, ens posen sempre la pastanaga, un premi, unbest-seller,una copa, untop ten. Metes artificials, creades per altres amb mecanismes foscos en benefici seu. Ells mateixos dicten els criteris i posen les notes.
No hi ha res de net en la competició catalogada, com bé ens demostren els corruptes Jocs Olímpics, els tramposos40 Principales o les fosques estrelles Michelin. Tampoc en la manipulada llista Forbes o en el palmarès dels Oscars, que simplement catapulten els productes comercials del seu rebost.
Notícies relacionadesA més d'efímer i subjectiu, ser el primer implica un sacrifici a vegades inhumà. Però el que comporta ser el primer, amb seguretat, és rebre crítiques envejoses i sovint travetes. Tots volen desbancar-te, t'has convertit en l'enemic de la resta de la llista. I paradoxalment, el líder, en lloc de disfrutar del seu suposat èxit, pateix la seva agra soledat al cim. Ja sap que només li queda anar cap avall.
No té res de dolent no guanyar, i sí molt anhelar-ho. Té alguna cosa bona sortir de la classificació. Decidir no créixer perquè sí, millorar internament. Fins i tot decidir baixar d'escalafó per estar més còmode. Quedar fora del lideratge i del reconeixement. Dirigir la teva vida, la teva empresa, la teva persona, buscant l'excel·lència personal, la satisfacció i no el podi. Indiferent a la sangonera aliena i a la seva parafernàlia entabanadora.
