¿Per què no calleu sisplau?

La censura és tan antiga com el llenguatge, que és el mateix que dir la humanitat. Quan la primera parella va entaular el diàleg fundacional, segur que un dels dos va fer callar l'altre. A partir d'aquell moment, la dialèctica entre la paraula i el silenci va marcar el principi de jerarquia que ha modelat el món. A l'antiga Grècia, les disquisicions entre sofistes per una banda iPlatóiSòcratesper l'altra van establir les principals funcions del llenguatge, entre les quals destaca l'ocultació i la manipulació de la informació. Segles després, la conjunció de les idees deLuter i la impremta de tipus mòbils va difondre el dret a l'heretgia, és a dir, a la llibertat d'expressió. La resposta inquisitorial va ser la persecució del llibre i del seu usuari, un procés magníficament descrit perMiguel DelibesaEl hereje. Després vindria la disputa entre l'obscurantisme i l'il·luminisme que va engendrar l'enciclopedisme il·lustrat.

A Espanya, el franquisme respon fil per randa a la definició de dictadura que caricaturitzaIgnazio Silonea la seva obraL'escola dels dictadors: «Un lloc on només es llegeix un llibre». La transició política serà un crit per la llibertat de pensament, i els seus actors principals, els diaris, púlpits de la paraula lliure abans fins i tot de la legalització dels partits. En aquesta pugna, la informació és el poderós intangible de què parlavaGabriel Ferrateramb la seva lucidesa habitual: «Qui domina els mots, domina el món». Per aquest motiu, determinats sectors, incapaços d'acceptar el joc informatiu net, a la mínima treuen a passejar l'inquisidor que porten a les seves entranyes. El trist succés de RTVE, amb certs representants polítics intentant restablir la censura prèvia, demostra que la ciutadania té tota la raó al considerar que la classe política és un dels principals problemes que pateix el país.