El gran dilema electoral

Els primers desenvolupaments de la precampanya electoral estan sent confusos, en part perquè en aquesta conjuntura atribolada que arrosseguem des del 2008 ningú vol revelar les seves cartes, i en part també perquè l'autonomia dels governs europeus és escassa en aquests temps en què la crisi ha posat de manifest que hem d'optar entre formar part d'una potència europea, amb divisa pròpia i envergadura continental, o d'un club d'esnobs individualistes en què cada país jugui amb gran dificultat la seva partida en el gran estadi de la globalització.

Però la veritat és que el temps apressa. Que mentre treballem amb afany i amb grans sacrificis socials en pro de l'estabilitat pressupostària (afany que hauria de quedar resolt el 2013), es fa patent que, després del gran crac, els plantejaments fiscals que van valer en la irrepetible època de bonança no arriben per mantenir l'Estat, de manera que alguna cosa s'haurà de fer. Les últimes dades del Banc d'Espanya són expressives: a finals del primer semestre d'aquest any, el deute acumulat de totes les administracions espanyoles havia augmentat un 16,5% en termes interanuals, fins al 65,2% del PIB, cinc punts percentuals més que un any abans. Aquest augment ha estat espectacular a les administracions autonòmiques (23,6%) i greu a la central (15,9%); el deute dels ajuntaments amb prou feines va créixer un 6,2%.

En el nostre cas, el problema no prové tant de la recessió mundial com de l'enfonsament del sector immobiliari. Segons l'INE, el pes de la construcció (residencial i no residencial) al PIB espanyol va augmentar de l'11,7% el 1996 fins al 17,9% el 2007, últim any abans de la crisi. Al mateix temps, aquest sector va passar de representar el 9,3% de l'ocupació total fins al 13% durant aquell mateix període. L'esclat de la bombolla immobiliària no només va provocar la desocupació de la majoria dels treballadors del sector -més d'1,5 milions-, sinó també el cessament d'una activitat que produïa riquesa i contribuïa a sostenir l'Estat. La construcció s'haurà de normalitzar un dia, evidentment, però fins a un volum molt més modest: si el 2007 es van construir 750.000 vivendes, en el futur caldrà proveir una demanda de prop de les 300.000 anuals.

EN AQUESTA situació, les respostes que han de proporcionar els partits polítics de cara al

20-N han de versar, primer, sobre les actuacions públiques tendents a generar noves activitats productives, preferentment d'alt valor afegit, que substitueixin el nínxol que ocupava la construcció. I, segon, sobre els canvis de fiscalitat que resultaran indispensables per sostenir l'Estat del benestar, en les condicions i amb l'abast que exigeix la mateixa societat.

La primera d'aquestes qüestions generarà a la pràctica poca controvèrsia, encara que sens dubte rivalitzaran sensibilitats diferents; les dues grans opcions polítiques procuraran facilitar el camí d'una manera o una altra als empresaris, als emprenedors, perquè abordin iniciatives noves i lluitin per aconseguir més productivitat. I el debat ideològic se centrarà més aviat en el segon assumpte, ja que caldrà triar entre dues opcions: si es desitja mantenir uns grans serveis públics universals i de qualitat, serà necessari revisar a l'alça el sistema impositiu i assolir nivells de pressió fiscal comparables amb els dels països als quals desitjaríem assemblar-nos. En canvi, l'altra opció passa per reduir el pes de l'Estat per deixar més espai a l'economia productiva a costa de limitar la qualitat o l'abast dels serveis públics i l'assistència social.

Aquest debat ja està implícit en les controvèrsies preelectorals, però resultaria saludable explicitar-lo més, oferir-lo de manera verdaderament intel·ligible a l'opinió pública perquè ningú s'enganyi. Perquè en aquestes democràcies europees tan sofisticades podria semblar que el que està en joc en les cites electorals és simplement la capacitat de gestió. I encara que això també es dirimeix, òbviament, el que és realment decisiu i el que hauria de dirigir el vot és l'orientació de l'avanç, la riquesa de valors i principis que els partits que reclamen el vot porten al sarró perquè els guiïn al llarg de la singladura.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

És cert que el binomi dreta-esquerra ja no es caracteritza només pel model fiscal. La socialdemocràcia ha arribat a entendre que la redistribució fiscal de la riquesa, més enllà de certs límits, és empobridora i inútil, i emfatitza més com a instrument bàsic d'igualació en l'origen l'existència de grans serveis públics universals i gratuïts. No obstant, és incert que les ideologies hagin periclitat: bateguen sota la superfície sovint opaca dels partits, que a vegades volen abastar tant que desfiguren la seva aparença. Però ningú ha de privar-nos del nostre dret a votar amb la consciència que, en democràcia, un país és bastant més que una empresa, de manera que les creences i els valors no poden quedar al marge de la nostra pragmàtica decisió.

Periodista.