El Parlament de les mil resolucions

Ha cridat l'atenció la recent i agitada sessió del Parlament que va afrontar l'hercúlia tasca de votar un miler de resolucions. La presidència i la Mesa del Parlament es van sentir obligades a demanar excuses i a manifestar propòsit d'esmena. Gest encomiable, però que no va al fons de la qüestió. Perquè el que va passar no em sembla responsabilitat de la presidència ni de la Mesa, que -amb el suport imprescindible de la secretaria general i dels lletrats- s'esforcen per ordenar formalment un ritual farragós. No es tracta, doncs, de les persones. Com a exparlamentari, m'atreveixo a assenyalar que el que s'ha tornat a manifestar és la ineficiència d'una institució amb unes funcions i uns procediments que s'allunyen cada vegada més de la política real.

Entre aquell miler de resolucions, el més probable era que cap fos aprovada sense els vots favorables de la majoria governamental i dels seus aliats. Però si alguna arribava a prosperar sense aquests vots governamentals, la seva força per obligar l'Executiu seria pràcticament nul·la. El balanç és que tot el que es va aprovar ja formava part de les intencions governamentals. I si en algun cas no ho era, no el deu haver compromès excessivament. ¿On queda, doncs, la utilitat d'aquesta llarga i costosa tramitació?

Val com a exercici simbòlic. Però d'un simbolisme que la ciutadania no valora. Reitera a elevat preu el que ja se sap per endavant: que el Govern compta amb majoria o, en aquest cas, amb majories variables. El fet és que aquestes resolucions a penes influiran en la política de l'Executiu. I és lògic que sigui així. Perquè en un règim parlamentari de partits l'única resolució de la Cambra amb efectes fulminants és l'aprovació d'una moció de censura. O, de manera indirecta, el rebuig d'un projecte de llei, especialment de la llei pressupostària.

La majoria d'una votació parlamentària no depèn ara de la voluntat dels diputats ni de les seves habilitats dialèctiques. Els daus ja estan tirats abans de cada votació i no són possibles grans sorpreses. El resultat depèn de les instruccions que la direcció de cada partit dicta als seus disciplinats parlamentaris. A l'obeir-les, la immensa majoria dels diputats exerceixen no el rar vot en consciència, sinó un rutinari voten inconsciència.

TOT I AIXÍ, aquest paper dominant dels partits coexisteix amb el ritual parlamentari propi del temps en què una resolució podia tenir verdader efecte. Aquesta discordança entre l'aspecte real i el ritual converteix el parlament actual en el que un autor en diu «institucions-zombi»: van tenir un paper rellevant en una altra època, però el van perdre. I, malgrat això, sobreviuen pul·lulant pel paisatge polític fentcom si. No produeixen l'espant dels zombis a les pel·lícules de terror, però la ciutadania les contempla amb perplexitat, indiferència o indignació al comprovar que són institucions amb poc o cap efecte sobre l'acció de govern.

¿És prescindible, així doncs, el parlament? No ho és en una democràcia representativa. Però recuperaria legitimitat perduda si es revisés a fons la funció que pot exercir raonablement i amb profit per al conjunt de la ciutadania. Comencem pel que no pot fer. No li toca exercir la direcció de l'acció de govern, perquè això correspon a un Executiu que compta amb la majoria. No pot marcar l'acció legislativa, perquè és també l'Executiu el que l'ordena i la impulsa d'acord amb la seva agenda de govern. Tampoc pot corregir a fons les grans línies pressupostàries que són instrument essencial per desenvolupar aquella agenda.

¿Què li queda, doncs, a l'assemblea? De manera principal, li correspon verificar si l'Executiu està desenvolupant el programa que va anunciar i quins són els seus efectes. I a aquesta missió s'haurien d'adequar els recursos posats a disposició de la cambra. Entre ells, l'accés immediat i senzill a l'instrumental estadístic i documental que fa anar l'Executiu. O l'assistència de professionals experts en cada una de les polítiques públiques que l'Executiu desenvolupa. Però el principal recurs és el mateix parlamentari. Per aquí és per on hauria de començar el reiteratiu debat sobre la reforma electoral. Perquè el nombre de diputats, el seu perfil professional i la seva manera d'elecció s'haurien d'ajustar al model de parlament que es pretén. Elegir per controlar eficaçment no és el mateix que elegir per facilitar un plató mediàtic a polemistes hàbils, per representar interessos locals i corporatius o per proveir els partits de retribucions complementàries.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els parlaments del segle XXI es justifiquen quan compleixen amb el que poden fer en lloc de simular el que no poden fer. És a dir, quan són instrument efectiu de control de l'acció governamental i no mer escenari teatral -les mil resolucions- sense impacte sobre la política real. D'això dependrà no únicament la reputació de la institució parlamentària, sinó la mateixa qualitat de la democràcia.

Catedràtic emèrit de Ciència Política (UAB).