El torn
El valor econòmic de la tele pública
Fa uns quants dies, la directora de TV-3,Mònica Terribas, alertava sobre el futur de la televisió pública. Diversos factors expliquen la inquietud dels defensors de l'oferta pública de comunicació: des de l'actitud bel·ligerant del PP respecte de RTVE fins a la posició de les televisions privades sobre el model de negoci dels operadors, passant pel pacte CiU-PP per reformar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Cert és que els efectes d'aquesta confluència d'interessos pot ser devastadora per a la informació, però també per a l'estructura econòmica i sociocultural del país. Em refereixo a la funció de motor de la indústria audiovisual a la qual al·ludiaTerribas.
En efecte, en una societat en trànsit cap al queDaniel Bellva batejar com a postindustrial, el sector audiovisual simbolitza el canvi de model productiu. El seu progrés, paral·lel al de la televisió autonòmica, mostra l'evolució d'una societat que produeix més serveis que mercaderies, amb preeminència d'ocupació professional i tècnica, i amb un desenvolupament que es basa en la innovació i el coneixement. La modernització econòmica exigia un impuls d'aquesta indústria emergent, i aquest ha estat, segons la meva opinió, un dels èxits indirectes de TV-3.
Ara més que mai, la televisió autonòmica s'ha d'allunyar del model anorèxic de la PBS nord-americana i reafirmar la seva funció de servei públic com a aposta econòmica, encara més després del fracàs de la implantació de la TDT. És urgent, a més, la revisió del caòtic mapa comunicatiu estatal i la definició clara del concepte de servei públic.Manuel Castells ha escrit que «la identitat no es construeix amb propaganda, mitologia o ideologia, sinó a partir de processos materials de convivència». Precisament, els que impulsa la televisió pública com a plaça major i telemirall de la ciutadania.
